En un món on sembla imposar – se cada cop més la política més populista i dretana, ja no comença a sobtar gens la deriva, no ja cap a posicions de dretes, sinó directament antidemocràtica, que proposa ara mateix el president turc Recep Tayyip Erdogan. I més després d’haver sortit triomfant de l’intent de cop d’estat que el mes de juliol de l’any passat va provar de derrocar – lo. O justament, amb l’excusa de perseguir aquells que, presumptament, van donar suport als colpistes, Erdogan ha engegat una política repressiva que ja afecta centenars de milers de persones, des de militars a policies, de professors a periodistes. Una repressió sovint indiscriminada que ja ha comportat el tancament de nombrosos diaris i emissores de ràdio i televisió, en una acció destinada clarament a fer callar les veus d’una oposició que ara mateix viu atemorida. Molta d’aquesta oposició està formada pel conglomerat de partits kurds, una minoria que Erdogan està reprimint durament amb l’excusa que combat el terrorisme, certament sovint molt virulent, de la guerrilla del PKK. Ciutats devastades, centenars de morts i detinguts és el tràgic balanç d’un conflicte que, malauradament, l’ombra de la guerra de Síria ha tapat, i ha permès a Erdogan actuar amb impunitat.

Afortunadament Europa, el club democràtic del qual vol formar part Turquia, ja fa camí per aturar les pretensions turques, amenaçant des del Parlament Europeu amb suspendre les negociacions d’adhesió a la UE. Erdogan ha respost amb virulència jugant de nou amb la vida dels refugiats que, fugint del conflicte sirià, volen arribar a Europa. Unes amenaces que només haurien de servir perquè els europeus es mantinguin més ferms que mai en la defensa de la democràcia.