Aquesta setmana, concretament divendres passat, va fer vuit anys que Barack Obama va fer història convertint – se en el primer president afroamericà dels EUA. Un triomf basat en un discurs d’esperança i unitat que va mobilitzar, en xifres històriques, una coalició de minories racials (especialment important va ser la mobilització de la comunitat negra) que el van portar a la Casa Blanca.

Hillary Clinton sap que no és Barack Obama, que no arribarà a aquell suport de les minories. De la mateixa manera, sap que necessita la “coalició de minories” formada per afroamericans i hispans per convertir – se en la primera dona presidenta dels EUA.

L’entusiasme ha decaigut, especialment entre els negres: a banda de no considerar – la totalment seva per tema racial, el nivell de desconfiança i impopularitat de la demòcrata –molts encara recorden la llei contra el crim proposada pel seu marit Bill Clinton, que va provocar l’empresonament massiu de negres en la dècada dels noranta– han fet que molts afroamericans hagin decidit que es quedaran a casa.

Molts analistes criticaven l’exsecretària d’Estat per donar per fet que tindria el suport de les minories racials del país i només interessar – se per les seves necessitats en moments puntuals per guanyar instants de televisió. “Us utilitza cada quatre anys i després se n’oblida”, va arribar a dir el republicà Donald Trump.

A dos dies dels comicis, el vot afroamericà no és tan segur com s’esperava, i Clinton comença a veure que no tenir – lo podria ser un problema per guanyar. En territoris tradicionalment demòcrates, com ara Michigan, tenir el suport de les minories serà fonamental per derrotar la mobilització de la classe obrera blanca entusiasta del discurs de Trump.

“Oh, com m’agraden els cartells de «negres per Trump». Hi haurà una sorpresa en aquestes eleccions”, va dir, ahir, el magnat, a Florida. La seva popularitat entre els afroamericans és minúscula, irrisòria: en estats com ara Michigan, per exemple, el suport està situat en el 0%. En el conjunt del país, els sondejos més favorables el situen lluny del 5%.

La desafecció pel republicà, un dels candidats amb discurs més racista dels últims temps, no significa que, directament, es comptabilitzi com a suport a Clinton. “[El vot afroamericà] no és tan sòlid com hauria de ser”, deia aquesta setmana Obama. Mesos enrere, el mandatari havia dit, en una reunió amb associacions de negres, que no votar demòcrata seria “un insult” al seu llegat.

Totalment oposat és el cas dels hispans, més mobilitzats que mai en unes eleccions. Els més de 13 milions que s’esperen que votin no han necessitat que els demòcrates els anessin a buscar: els discursos racistes i antiimmigrants del republicà els ha fet sortir a les urnes en xifres altíssimes, fins al punt de tenir la clau en certs estats del sud – oest del país (Nevada, Colorado) per decantar la balança electoral.

Cas a banda és el dels joves i millennials, que sense ser una minoria del país és l’altre segment de població en què Clinton té un dèficit. Els qui fa uns mesos estaven entregats a la causa política gràcies al senador Bernie Sanders, ara estan desencoratjats amb Clinton, i és força probable que es quedin a casa o votin per terceres opcions com a vot de càstig. Només els discurs de la por i el vot útil per evitar Trump podria mobilitzar – los.