Ha deixat la feina per dedicar – se exclusivament a l’ajuda als refugiats. Hostessa de terra i amb títol de naturòpata, va tornar transformada de Grècia. Amb una sola idea al cap, fer el que calgui, com sigui i des d’on sigui, per lluitar pels refugiats, amb els quals va conviure el passat mes de maig al camp d’Idomeni, a la frontera entre Grècia i Macedònia.

L’Ester Serra Vicente va crear, abans d’anar – hi, l’ONG La Mochila Solidaria, que se centra en l’ajuda als infants. “Es tracta d’oferir a la mainada alguna cosa portàtil, adaptada a la seva situació nòmada, amb productes de primera necessitat per als infants, que potser no són els mateixos que per als adults”. En les motxilles que repartien hi havia de tot, “llibretes, llapis de colors, gorres, roba interior, espardenyes i fins i tot crema solar ja que, segons els equips mèdics dels camps, les cremades pel sol començaven a ser un problema entre la mainada”. La iniciativa de l’Ester vol “implicar i conscienciar les famílies i els nens i nenes d’aquí, fent que l’ajuda vagi directament d’infant a infant”. Cada família “prepara una motxilla amb coses personals que vol enviar el nen, fins i tot joguines o dibuixos”. La tasca de La Mochila Solidaria és “lliurar – ho directament, de mà a mà, als infants refugiats”.

El passat mes de maig dotze persones d’aquesta ONG van portar fins al camp d’Idomeni cinc – centes motxilles. “A l’inici pensàvem que tot just n’hi hauria entre setanta i cent, però ens vam veure desbordats per la resposta positiva a la nostra iniciativa”, explica l’Ester.

Van viure des de dins el desallotjament violent del camp. L’Ester i dues membres del seu equip es van amagar durant tres dies a les tendes dels refugiats, mentre la policia llençava gasos i utilitzava la força per buidar el camp. “Volíem ser testimonis del que estava passant. La policia pretenia que cap voluntari ni periodista es quedés, per això alguns ens vam amagar.” L’Ester, amb altres voluntaris, treien mainada “de la zona gasejada per la policia, els nens s’estaven asfixiant”. No es va adonar que ella mateixa estava en una situació crítica. “Em va salvar la vida un noi refugiat que em va agafar en braços i em va portar a una zona segura.” Amb aquest noi i un amic seu “s’han creat llaços molt forts” i han esdevingut els seus traductors i acompanyants, “un suport molt important per accedir a les famílies”. Amb la seva ajuda van acabar de repartir les motxilles pels camps on es van dispersar els refugiats d’Idomeni.

L’Ester afirma que allà on han traslladat la gent dels campaments desmantellats “són camps de concentració on ja no deixen entrar cap voluntari”. Recorda que al de Nea Kavala, el darrer dia abans de marxar, no els van deixar passar. “Explicàvem als policies de l’entrada, plorant, que allà dins hi havia nens sols, sense família, que ja els coneixíem d’Idomeni i que volíem acomiadar – nos d’ells. Res a fer.”

Amb altres companyes del seu equip hi torna ara, aquest mes d’agost. Aquest cop s’han preparat per entrar, fins i tot, als camps militars prohibits als voluntaris. “Hem après una mica d’àrab i tècniques de caracterització, podrem fer – nos passar per sirianes.” En aquest viatge, però, hi van sense motxilles solidàries. “Ara volem ajudar amb les demandes d’asil. Treure’ls d’allà, on la situació esdevé insostenible”, afirma l’Ester. Gestionaran demandes d’emigració a l’Argentina “on hi ha un projecte d’acollida per a tres mil persones”.

En l’estreta relació amb els refugiats, l’Ester ha constatat que “estan emocionalment destrossats, arrosseguen un trauma personal immens”. Però és sorprenent, afirma, “l’alegria amb què et reben, la generositat natural, les seves atencions”. Durant el setge al camp d’Idomeni eren ells que els alimentaven i els protegien de la policia. “Allà hi vaig trobar una calor humana, uns valors que mai he vist al meu país.” La imatge que es té dels refugiats “amb una cultura i mentalitat tancades és falsa”, diu. “Jo anava amb samarreta de tirants i pantalons curts”, explica, “feia petons i abraçades a homes i dones, sense cap problema.” Entre els refugiats sirians amb qui l’Ester va conviure “la dona no està sotmesa o apartada, això no és cert”, aclareix amb èmfasi.