La Jennifer, mestra de 37 anys, va fugir a finals del 2014 de la violència a Nigèria, no només del terrorisme de Boko Haram, també dels constants atacs de bandes criminals com els Yan Daba. La Fatemeh, periodista i activista pels drets de la dona de 32 anys, va partir de l’ Iran el novembre del 2015 després de repetides fustigacions per part de la policia, segons explica. La Jennifer i la Fatemeh il·lustren el drama dels més de 65 milions de persones que han hagut d’abandonar casa seva a causa de conflictes armats o per ser víctimes de persecucions per motius polítics, de religió, raça o orientació sexual.

La Jennifer va deixar a Nigèria dos fills i marit i la Fatemeh s’ha hagut de separar per força de la seva parella, un iranià d’origen kurd detingut diverses vegades pel seu activisme polític. Ella va poder volar a Barcelona; ell, després que li requisessin el passaport, va optar per emigrar a Turquia. La Jennifer i la Fatemeh han formalitzat aquest any la seva petició d’asil.

La Creu Roja té assignada a Catalunya la fase de primera acollida dels sol·licitants d’asil. De gener a juny de 2016 aquesta entitat ha atès un total de 734 refugiats, dels quals més de 500 afronten l’etapa inicial del procés per aconseguir la condició d’asilat. D’aquestes 734 persones, gairebé el 27% procedeix d’ Ucraïna; més del 14% de Veneçuela; el 8% de Síria; el 6% de la República Centreafricana, i prop del 5% del Salvador. Enfront de les 206 peticions de protecció internacional registrades el 2012 a Catalunya, el 2015 se’n van comptabilitzar 1.302, segons dades facilitades per la secretaria d’Igualtat, Migracions i Ciutadania.

Els conflictes que castiguen un creixent nombre de països sumat a les restriccions de les llibertats provoca que aquestes xifres continuïn en augment. De la sagnant guerra a Síria, que ja ha segat més de 250.000 vides i ha obligat 4,8 milions de persones a deixar el país, als conflictes armats a l’ Iraq, Iemen, Sudan del Sud, Somàlia, Nigèria… També l’acció de les maras a Hondures o el Salvador. La negació de drets a les dones a l’ Iran, Pakistan, Afganistan… La inseguretat a Veneçuela. Totes aquestes crisis estan forçant l’èxode de milions de persones, dels quals un grapat volen construir un futur a Catalunya.

La Jennifer i la Fatemeh (noms ficticis) estan en els prolegòmens d’un procés que no saben com acabarà. Totes dues han acceptat explicar a La Vanguardiaels motius que les han portat a emprendre el camí perquè se’ls reconegui la condició de refugiades.

“Vaig néixer a l’estat d’ Edo, però els meus pares van morir quan jo era petita i me’n vaig anar a viure amb uns tiets a Kano, al barri de Sabon Gari. Jo sóc cristiana i a Kano sempre hi havia revoltes, la banda islamista dels Yan Daba matava molta gent, entraven a les cases, robaven i assassinaven. Després van començar els atemptats de Boko Haram. Sempre, sempre hem viscut amb por”, diu la Jennifer, a la seu de la Creu Roja de Girona, sense poder parar de plorar. Li salten les llàgrimes quan recorda la mort dels seus pares, després la de la seva tieta i sobretot quan parla de la seva filla, de deu anys, i del seu fill, de sis. Fa uns dies els vaig trucar per telèfon i el nen torna a estar malalt, té malària”. I tot seguit pregunta ansiosa a Anna Serra, responsable d’ Immigració de la Creu Roja a Girona, si algun dia podrà portar aquí la seva família. Tot depèn de com evolucioni el procés que està seguint, si aconsegueix una feina i un sou que arribi a mantenir – los… “La Jennifer va presentar la petició d’asil al·legant persecució per motius religiosos el gener d’aquest any i ara està pendent de rebre la targeta que li permetrà treballar. Paral·lelament, segueix un programa de formació i acompanyament. Ella ha rebutjat anar a un pis d’acollida, ja que vol estar prop d’un germà que va emigrar a Girona el 2001”, precisa Serra. El procés per aconseguir l’asil se sol demorar dos, tres, quatre anys. “Hi ha gent desesperada que després d’estar cinc anys esperant abandona la via de l’asil i opta per la de l’arrelament; en aquest cas, si suma tres anys vivint aquí i té una feina, el Ministeri li dóna automàticament un permís temporal de residència i de treball. Ens sembla injust que només es resolguin ràpidament, en un any, els expedients de Síria i, en canvi, la resta, els de la República Democràtica del Congo, Costa d’Ivori, Ucraïna, Nigèria, Hondures… triguin tant”, afegeix.

La Jennifer treu de la bossa de mà diverses fotos i un exemplar antic de The Guardian, que destaca en portada un atemptat de Boko Haram a la seva ciutat. “Jo era mestra d’infantil i primària i unes quantes vegades vam haver de sortir corrents pels atacs. Però el pitjor va ser el bombardeig de Boko Haram del 20 de gener del 2012. Jo era a casa amb els meus fills, que no paraven de plorar, estaven terroritzats. No sabíem què fer i vam anar a l’església. Però des d’aquell dia, es despertaven a la nit aterrits, ja no podíem aguantar més i ens vam traslladar a l’estat d’ Edo”. Allà, les coses tampoc no els van anar bé. “Grups de delinqüents entraven de nit a les cases, uns van violar una dona i una nena, a un veí li van tallar les mans i jo vaig patir un avortament quan estava embarassada de tres mesos per un cop d’uns d’encaputxats”. La Jennifer i el seu marit, llicenciat en Administració d’Empreses, van decidir intentar venir a Catalunya, seguint els passos d’un germà d’ella. “ Vam demanar els visats, però només vam aconseguir el meu. I el meu marit em va animar a venir, allà ja no teníem res. Ara tots tres sobreviuen en un edifici a mig construir, sense aigua, sense llum… Molt malament. El meu marit no té feina fixa, de vegades l’ avisen per ajudar al camp o a la construcció, i els nens ja no van a l’ escola”, continua explicant contenint l’emoció.

A Girona viu amb una família a qui ajuda en les tasques de la casa i cuidant els nens a canvi de sostre i menjar. El seu objectiu és aconseguir l’asil, millorar el seu català i castellà, i trobar una feina per poder portar algun dia la seva família.

La història de la Fatemeh arrenca a Teheran, on va néixer fa 32 anys al si d’una família benestant. Però el periple que ha protagonitzat inclou una llarga temporada a Erbil, la capital del Kurdistan iraquià, i Barcelona. “Els problemes van començar a la Universitat de Teheran, on vaig estudiar Interpretació i Traducció de Notícies en Anglès. El 2011 vaig crear un diari universitari en línia amb la idea d’aconseguir millorar l’educació i donar veu als estudiants. El rector em va dir que si continuava amb la publicació no permetria que em llicenciés i només em faltaven sis mesos. Així que ho vaig deixar”, relata la Fatemeh, al Servei d’ Atenció als Inmigrants, Emigrants i Refugiats ( SAIER) de Barcelona. També es va estavellar el seu segon projecte, un altre diari universitari però enfocat a la cultura. “Em van acusar de fer publicitat de la literatura occidental i també el vaig haver de tancar. Amenaces, sempre amenaces. Pel vel, per l’elecció de marit… I això t’acaba matant”.

Va aconseguir el títol, però el seu historial universitari i la seva manera de vestir li van tancar les portes dels mitjans de comunicació de la capital. “Jo portava colors alegres, em posava el mocador però sense amagar la cara, així que no podia aspirar a treballar en redaccions on les dones anaven completament tapades. No crec en aquestes coses. Però hi ha una doble moral, d’un costat t’obliguen a posar – te el vel i d’un altre hi ha professors que t’assetgen al seu despatx”.

La relació amb el seu pare es va trencar quan es va casar, sense el seu consentiment, “amb un kurd sunnita activista polític i pels drets humans”. El 2009, després de les eleccions presidencials, la victòria de Mahmud Ahmadinejad va provocar protestes de carrer, ja que es qüestionaven els resultats. El seu marit va ser detingut i quan va sortir en llibertat van decidir començar de zero a Erbil, a l’ Iraq. “Fèiem classes d’anglès, veníem pisos… Fins que el 2012 vam aconseguir crear la nostra pròpia empresa immobiliària i de decoració i una consultora per a estrangers. El 2014 vaig poder complir el meu somni i vaig venir a Barcelona a fer un màster de periodisme de turisme”.

A Barcelona va escriure un llibre de viatges i va traduir al castellà una obra de poesia de l’autor kurd Sherko Bekas. “El 2015 vaig tornar a l’ Iran i em van detenir a l’aeroport, em van acusar de no respectar el codi de vestiment i em van interrogar sobre el que havia fet a Espanya, sobres els meus llibres. Ho sabien tot de mi”, subratlla.

A l’ Iran no se sentia segura i es va reunir amb el seu marit a la ciutat d’ Erbil. Allà les coses van empitjorar: “Un cotxe bomba va esclatar davant de l’ ambaixada dels Estats Units, al costat d’on vivíem nosaltres, i ho vam perdre tot”. Ella va aconseguir visat per viatjar a Barcelona i fa poc més d’un mes, assessorada per la Creu Roja, va sol·licitar l’asil al·legant persecució pel seu activisme en defensa dels drets humans i de la dona. I ell va acabar a Turquia, paradoxalment, la destinació on Brussel·les va pactar enviar els immigrants arribats per mar a Europa.