Un jove subsaharià apostat al tram central de la Rambla ofereix als passejants de fer – se socis d’un club de fumadors de cànnabis. Són dos quarts de dotze de la nit. Tot legal, afegeix en anglès, tot al moment, tot de primera qualitat… “Jo pensava que per fer – se soci d’aquests clubs s’hi havia d’anar apadrinat per un altre soci i després esperar – se 15 dies”. No, respon el jove subsaharià: “Tu em pagues 20 euros i jo t’apadrino. Només has de deixar – nos un document que demostri que ets major d’edat. En un moment podràs comprar tot l’haixix i tota la marihuana que vulguis. Si en vols molt, doncs molt, i si en vols poc… des de 6 euros! Tot de primera qualitat”. “Bé, faré un volt i…”. És que tanquem de seguida, ha de ser ara, anem, és aquí al costat, arribarem en un moment…

Els captadors de clients de clubs de cànnabis es multipliquen aquests dies a la Rambla, i també de prostíbuls, de locals que integren les rutes de borratxera, discoteques, restaurants, museus… Els que contravenen les normatives es barregen amb els que les respecten. I passejar – hi és una murga, sobretot si vius a prop. L’estampa es repeteix a cada moment. Venedors de joguines voladores i lluminoses, de pals de selfie, de xiulets. Ventalls i castanyoles disposats a terra. Murmuris que ofereixen cocaïna. Al final tots et volen vendre cocaïna. L’entitat Amics de la Rambla denuncia que el racó més transitat de Barcelona, el seu aparador més internacional, l’ull del pany des d’on mig planeta mira la capital catalana, ofereix cada dia una imatge més deixada.

“Mireu quines noies”, intervé un jove, també en anglès, mostrant a la pantalla de l’ smartphone fotos de dones en roba interior i actitud provocativa mirant – te des d’un llit rodó amb els ulls difuminats. La Rambla és morta, afegeix el captador. “I la rossa de la banyera quant costa?”. Del preu n’has de parlar amb ella… “Ja, però el club on és, i quant val entrar – hi, i què passa si després la noia em demana una pasta…”. L’entrada són 35 euros amb dues consumicions, jo us hi porto amb el meu cotxe en un moment, i si no et poses d’acord amb les noies no passa res perquè és un club superelegant, amb espectacles continus. Pots prendre un parell de copes tranquil·lament. “Bé, digue’m on és el club i ja veurem si ens hi deixem caure…”. No, t’hi he de portar jo, s’ afanya a dir el captador. Si no l’entrada et sortirà més cara. Tinc el cotxe aquí al costat. Vinga, anem… “També ets taxista?”.

En realitat, explica Fermín Villar, el nou president d’ Amics de la Rambla, recorrent als seus records, els captadors de clients sempre han pul·lulat per aquest passeig. Però als anys seixanta i setanta eren uns espavilats que s’acostaven de manera casual, com qui no vol la cosa, als mariners de la sisena flota dels Estats Units. “M’encanta Marilyn Monroe”. I xerrant amistosament s’assabentaven de si els ianquis volien comprar – se una jaqueta d’ant, passar una estona amb una dona o menjar – se una paella. I llavors els captadors enviaven els americans als negocis que els interessaven, als que els pagaven comissió. I en acabat els mariners se’n tornaven al vaixell convençuts que havien fet molta sort. Després va venir la massificació. Ara tot és molt menys subtil, molt més bast. Ara les discussions són habituals. Que no et posis tan a prop del meu restaurant, que aquesta gent jo l’he vista primer, que…

Un home ven entrades a 30 euros per a discoteques del front marítim. Al carrer Escudellers una jove ofereix “balls eròtics artístics”, i també 9 consumicions per 19 euros. “L’entrada és de franc, si no t’agrada te’n vas… però on trobaràs copes més barates…”. Una gent d’un web de lleure per a lesbianes intenta aprofitar la cua d’una de les últimes festes del Circuit per aconseguir les dades de les noies que s’esperen. Fins que algú de l’organització els convida a parar de fer – ho. Un captador de clients de rutes de borratxera crawl ofereix a mitja dotzena de guiris de vint – i – pocs anys una gresca inoblidable: un pilot de didalets en quatre bars especialment seleccionats entre els més divertits de Barcelona. Tot per quinze euros. Crawl vol dir gatejar, en anglès. L’alternativa, diu el captador, és que t’enganyin en qualsevol altre bar, que et fiquis a qualsevol local vejam què… Però els nostres bars, afegeix, són de tota confiança, i tots són aquí mateix, al costat de la Rambla. Els guiris no ho dubten. El captador mira a esquerra i dreta abans de posar – los uns braçalets, de recollir els corresponents 90 euros. Després els guiris descobriran que els didalets tenen gust de colònia i que han de pagar la resta de consumicions com qualsevol altre client. No tornaran a casa pensant que van tenir tanta sort. El captador mira a esquerra i dreta perquè el districte prohibeix les rutes de borratxera. Per això darrerament aquests captadors procuren treballar d’una manera molt més discreta, amb grups de no més de mitja dotzena. Res a veure amb aquells d’un centenar. Si un policia municipal els sorprèn els posarà una multa d’almenys 600 euros. Villar demana que les sancions no recaiguin sobre els captadors, sinó sobre els seus caps, sobre els que realment es beneficien d’aquestes activitats. “Hem de reduir la pressió sobre el passejant –diu el president d’ Amics de la Rambla–. Tots els captadors s’haurien de quedar a tocar de les portes dels seus negocis. Així ho vam fer saber a Gala Pin, la regidora del districte, i a Maria Assumpció Vilà, la Sindica de Greuges”.

Un excaptador de rutes crawl confirma que es tracta d’una feina fastigosa. Sovint se’n fan a través de webs anglosaxons per cercar feina. Les seves ofertes sedueixen gent que no parla ni català ni castellà, que no té els plans gaire clars. Alguns promotors d’aquestes rutes també ofereixen habitacions compartides amb dues o tres persones per uns 250 euros al mes. “Dels 15 euros que paga el turista, el promotor, el més llest, se’n queda 10, i el captador 5. Però en aquest món el més habitual són les organitzacions piramidals. Els captadors tenen altres captadors treballant per ells. Aquestes persones, que s’emporten una mínima part d’aquells 5 euros, també poden posar a treballar altres persones. Com més avall estiguis de la piràmide, menys guanyes. Moltes discoteques tenen els seus propis empleats fent de relacions públiques, però també tenen gent treballant a comissió. Paguen tres euros per persona”. I després, quan surt el sol, te’n vas a casa.