En David Zorrakino s’ha endurit després d’haver passat nou mesos entre l’illa de Lesbos i els camps de refugiats d’Idomeni i Eko. Si ha tornat durant unes setmanes a Gràcia, el seu barri barceloní, és per aconseguir, conjuntament amb altres voluntaris catalans, “que les institucions del país s’impliquin en els projectes d’ajuda als refugiats, que fins ara depenen únicament de la societat civil, iniciatives personals o associatives”, diu amb vehemència.

“A Grècia he conegut el millor i el pitjor de l’espècie humana”, explica. Evoca la dedicació absoluta dels voluntaris que salven vides a Lesbos i que comparteixen amb els refugiats –que arribaven a centenars, en una sola nit, a les roques vora el far de l’illa– el fred de l’hivern, l’alegria d’una travessia reeixida i el dolor pels morts que deixen al mar.

És en aquest punt inhòspit de Lesbos on en David va anar a parar quan va decidir, l’any passat, deixar – ho tot i anar al mar Egeu per ajudar els refugiats. Jove periodista de vocació, sense feina a Barcelona, al far de Lesbos es va integrar a les tasques de l’ONG Lighthouse, que iniciava una estructura d’acollida “en un camp d’oliveres vora el mar, on en una nit podien arribar fins a tres – centes persones”. Allà els voluntaris els donaven menjar i roba seca, i els traslladaven “amb vehicles particulars i l’ajuda de la població local” al camp de Moria, on les autoritats gregues “aparcaven i registraven” els nouvinguts.

El gracienc explica també el costat fosc de l’onada de voluntaris. Gent sense formació, indisciplinada, que pot posar en perill les tasques de rescat. I l’escàndol del turisme voyeur, que passa uns dies a Grècia i agafa el ferry per acostar – se a les illes on s’acumulen refugiats per fer – se selfies i fotos quan arriben les barques, com una activitat lúdica”, i certs fotògrafs que, en ple salvament de criatures, “et demanen que t’esperis fins que ells estiguin a punt per fer la foto bona”.

Els que aconseguien arribar a les costes accidentades de l’illa “eren d’orígens molt diversos, no només sirians; hi havia iraquians, afganesos, algerians, tunisians i subsaharians”. Quan arribaven les barques, els voluntaris tractaven tothom de la mateixa manera: “La discriminació pel lloc d’origen la feien després, un cop traslladats als camps organitzats per les autoritats.” Entre els refugiats que arribaven, hi havia gent amb recursos i un bon poder adquisitiu. Com explica en David, “els que arribaven no eren els més pobres, ja que per poder fer la travessia els calia invertir molts diners; per passar tota una família, podien pagar fins a 10.000 euros.” Alguns d’aquests refugiats, no continuaven el viatge i s’incorporavena la tasca solidària dels voluntaris, on eren molt útils com a traductors. En David recorda amb afecte un refugiat que, per donar – los les gràcies per la seva ajuda, “va convidar l’equip de Lighthouse a menjar en un bon restaurant de l’illa”.

Després de cinc mesos a Lesbos, en David va formar part d’un grup que es va desplaçar fins a la frontera amb Macedònia, on els refugiats s’acumulaven, bloquejats pel tancament de fronteres. A Atenes, els voluntaris van comprar tendes de campanya i material de supervivència. Arribats a la frontera, van fer cap a una gasolinera prop d’Idomeni, Eko Station. En aquesta estació de servei, els autocars grecs deixaven els refugiats i és allà on en David i els seus companys van muntar el seu camp d’acollida, que va prendre el nom de la benzinera.

Al camp d’Eko, “la segona llengua més parlada, després de l’àrab, era el català”, deia en David. En aquest camp, els catalans van arribar a crear una escola amb ensenyants en àrab i espais de jocs infantils, una cuina comunitària, estructures dedicades a les dones i fins i tot un cinema. Aquest camp va durar del mes de març fins al seu tràgic desallotjament i destrucció, seguint l’exemple del veí Idomeni, el 14 de juny passat. Conjuntament amb Sara Montesinos i Clara Sánchez, amb qui va compartir l’aventura d’Eko Station, en David Zorrakino està en procés de crear l’ONG Eko Project per poder estendre aquella experiència. Després d’uns dies a Catalunya, en David ara torna a ser a Grècia.