El cantaor flamenc Juan Peña El Lebrijano va morir ahir a 74 anys, víctima d’una afectació cardíaca de la qual feia poc que s’havia operat. Innovador, però al mateix temps ortodox i purista del flamenc, era considerat un dels grans del cante jondo de la segona meitat del segle XX. Dotat d’una veu impressionant i d’un sentit del compàs matemàtic, El Lebrijano va irrompre en el món del cante als anys seixanta, al costat d’altres veus, com ara José Menese i Camarón de la Isla. Distingit amb un munt de premis i acompanyat per guitarristes com ara Niño Ricardo, Manolo Sanlúcar i Juan Habichuela, El Lebrijano va ser pioner en la incorporació d’orquestra simfònica a les creacions flamenques (La palabra de Dios a un gitano, 1972) i va fer discos històrics com el revolucionari Encuentros (1988), resultat dels seus concerts a París amb l’Orquestra Andalusí de Tànger i fruit dels seus experiments a l’hora de mesclar flamenc amb música aràbiga andalusina com la marroquina, que esdevindrien una constant en la seva trajectòria. El Nobel Gabriel García Márquez el definia com “el cantaor que mullava l’aigua”.