Fa quatre anys, abans dels atemptats a París, Philippe Faucon va apuntar amb La désintegration com la desesperació juvenil a la banlieue francesa, habitada en bona part per descendents d’immigrants àrabs, és un camp abonat per a la captació d’individus disposats a morir matant. Amb Fatima, que va ser la pel·lícula guanyadora de la darrera edició dels César, el mateix cineasta aborda novament el món de la immigració àrab. En aquest cas ho fa des de la integració i l’esperança, però no deixa d’apuntar dificultats i conflictes. Hi ha el rebuig que, sense carregar les tintes, s’esbossa en la seqüència inicial en què les protagonistes (una mare separada i les seves dues filles) no poden entrar en un pis de lloguer perquè, just en veure – les, la propietària diu que no en té les claus. I sobretot hi ha el conflicte generacional i cultural entre una dona d’origen algerià, que neteja totes les cases que pot, i les seves filles, que s’avergonyeixen d’una mare que frega i que xampurreja el francès. Això sobretot en el cas de la més petita, ja que la gran, que es concentra a estudiar medicina, és més comprensiva.

Amb tres intèrprets d’una gran credibilitat (Soria Zeroual, Zita Hanrot i Kenza Noah Aïche, que interpreten de manera respectiva Fatima, la filla gran i la petita) filmades amb estima, Faucon fa cinema social sense caure en maniqueismes ni forçar el dramatisme. Ho fa amb sobrietat i un humanisme que no s’exhibeix. També ho fa amb una síntesi narrativa amb la qual, en 80 minuts, mostra l’esforç, el dolor, l’esperança i la dignitat d’una mare fins a l’emotiva seqüència final en què busca la nota d’un examen.