L’arribada de menors estrangers sols, és a dir, sense cap familiar adult, no s’atura. Segons les dades oficials de la direcció general d’Atenció a la Infància i l’Adolescència (Dgaia), en els últims cinc anys s’han obert un total de 1.816 expedients de desemparament als anomenats MENA (menors estrangers no acompanyats). Concretament, l’any passat en van arribar 377. I el nombre d’arribades dels últims anys gira a l’entorn d’aquest registre. Entre el 2011 i el 2015 , les xifres van ser molt similars: entre els 412 que van arribar el 2011 i els 317 del 2013. Lluny queden els 592 expedients oberts per la Dgaia l’any 2005 i dels 1.139 del 2002.

El que no canvia, evidentment per situació geogràfica, són els orígens d’aquests menors que comencen sols una aventura migratòria lluny de casa: l’any passat el 59,6% procedien del Marroc i el 8,7%, d’Algèria.

L’any 2007, el 95% també procedien del Magrib i per això en aquell moment es va posar en marxa el programa Barcelona – Tànger (rebatejat com a Catalunya – Magrib), que es va tancar el 2012 coincidint amb les retallades pressupostàries. El programa de cooperació i desenvolupament tenia com a objectiu la formació i la inserció laboral dels menors al seu país d’origen per evitar que emigressin. Paral·lelament, 34 menors magribins que ja havien arribat a Barcelona van acceptar la proposta de retorn voluntari vinculat a un programa de formació.

Els MENA acostumen a passar desapercebuts, però ara són notícia perquè s’ha detectat que un grup d’una quinzena viuen al carrer a Ciutat Vella, a Barcelona, i estan enganxats a la cola . Una situació que precisament remet als anys noranta del segle passat, quan van començar a arribar. El director general d’Atenció a la Infància i l’Adolescència, Ricard Calvo, assegura que es treballa per “ajustar més els recursos a les necessitats d’aquests joves que arriben en un procés migratori”. Traduït a la realitat, i vist que alguns no acaben trobant cap referent al centre residencial i per això protagonitzen escapades contínues, Calvo indica que el futur ha d’anar cap a “itineraris de protecció més individualitzats”.