L’etapa més sinistra i fosca del viatge de milers de refugiats es concentra aquí, en una cala que no fa més de seixanta metres de llarg. Les dimensions d’aquest embarcador són ridícules. No hi caben més de tres llanxes pneumàtiques alhora. Tot i això, és el punt clau d’un negoci que mou fins a tres milions d’euros en un dia i el trau pel qual suposadament han passat al llarg del 2015 prop de 500.000 persones cap a l’illa grega de Lesbos. I només en els tres primers mesos del 2016, ja en són més de 88.000, segons dades de l’ Alt Comissionat de les Nacions Unides per als Refugiats (Acnur).

“Asseieu – vos, asseieu – vos! Estigueu quiets!”, crida amb molta agressivitat un dels traficants que ha aconseguit organitzar unes trenta persones. A la mà porta un tub de plàstic que, doblegat per la meitat, utilitza com a fuet per atiar el seu lot de passatgers perquè atenguin submisos les seves indicacions. Els té asseguts a la gatzoneta davant d’ell, atemorits, en un extrem de la ribera. Apinyats sobre un fangar. L’escena només es pot descriure com la d’uns negrers del segle XXI.

“I tu què?”, increpa a un que està assegut al costat del grup. Balboteja alguna cosa i rep un cop perquè no es barregi amb els que embarcaran immediatament. L’ordre aquí s’imposa a cops. A dos metres, una mare amb dos nens observa l’escena. La seva filla juga distreta amb uns mitjons abandonats. El terra és un tapís de restes de robes i bosses que fan pudor d’humitat, podridura i excrements. “Guarda el telèfon. Fotos, no. Si et veuen et peguen i te’l trenquen”, adverteix un noi jove ja amb l’armilla salvavides.

En aquest lloc no es fan fotos, ni selfies. És l’avantsala immediata a creuar l’ Egeu. Al davant, amb perfecta nitidesa, es perfilen les muntanyes de Lesbos i, cap al tard, ja brillen les primeres llums dels pobles grecs, la Unió Europea. Al mig, deu quilòmetres de mar.

La geografia ha obsequiat les màfies de Turquia amb un escenari idoni per al seu negoci milionari. Setze quilòmetres de litoral, jalonats per cingles, amb dos pobles diminuts entremig i un parell de platges on hi ha hotels de baix nivell, bungalous i càmpings atrotinats. Els refugiats aquí són invisibles.

Només un Renault Kangoo que va carretera avall des del castell d’ Assos – Behramkale delata aquest negoci: carrega els materials i el motor per muntar una llanxa. Cap al tard, ja arriben petits grups de refugiats que són conduïts molt discretament per camins secundaris, a través d’extenses finques privades d’oliveres i arbustos de garric pels quals s’accedeix a aquestes cales.

Des de primera hora del matí surten constantment barques cap a Grècia. En la llunyania, només són siluetes negres que surten com fletxes disparades des de les escletxes dels penya – segats. Tot sembla tan precari que res no fa sospitar el moviment que hi ha a la badia dels traficants. Una mitjana de mil persones al dia es llancen en viatges clandestins des d’aquí. El 12 de març del 2016, vuit dies abans de l’entrada en vigor de l’acord de la UE amb Turquia, en van ser més de 1.300.

La cala és una mossegada a la pedra, una mitjalluna tancada per dos sortints elevats. El més rocambolesc és que està situada a només 900 metres en línia recta de la comissaria de la policia més propera. De fet, passejant des de la platja, la gendarmeria és l’últim edifici d’aquest poble turc que es pot veure.

Sobre un primer promontori rocós, un jove de barbes estil hipster i banyador blavós custodia el lloc. Rere aquestes roques, s’obre la badia. El tragí és impressionant: més de 200 persones esperen a embarcar. Escampades per tots costats. Un guirigall de veus. Uns pugen, d’altres baixen. Es fan senyals. Xivarri similar al d’una estació si no fos pels individus que descendeixen un motor des d’un turó, mentre d’altres carreguen a collibè una llanxa pneumàtica negra, en processó, com si fos un fèretre.

Tot és desconcertant. En un moment donat, creua un nen gras que ha fabricat un salvavides penjant – se del cinturó mitja dotzena de flotadors amb dibuixos infantils. En un altre, apareix un dels caps mafiosos. Un home canós amb caçadora beix i una pistola amarrada al cinturó, que brilla amb el sol: que es vegi bé. Saluda un dels subordinats, un jove que va armat també amb pistola i un ganivet militar enorme.

Aparentment és només per intimidar i que sembli que hi ha certa jerarquia. Tot i això, últimament les màfies sospiten que vénen dies de canvis en aquest gran negoci i ja hi ha força nervis. A començaments d’octubre, en una baralla, un traficant va disparar i va ferir dos refugiats quan pujaven a un bot; altres mafiosos van matar el seu díscol company d’un tret al cap.

A Lesbos han arribat refugiats amb ferides de ganivetades i talls propiciats pels mafiosos, segons corrobora la infermera sueca Gittan Norder, que els ha atès. Aquestes víctimes sovint expliquen que els traficants els han robat i amenaçat. Episodis similars han estat comprovats i denunciats públicament per Peter Bouckaert, el director d’emergències de Human Rights Watch.

Els refugiats que arriben a Lesbos expliquen històries molt dures sobre la travessia. “Si hi hagués una altra manera de viatjar, no ho faríem així”, reflexiona en Taher, un estudiant de Farmacologia de 20 anys de Damasc. Al seu passatge, un home es va espantar i va decidir no embarcar amb la família. Els traficants el van amenaçar a punta de pistola i el van advertir que no li tornarien els diners.

Un company d’en Taher recorda que el ferri que uneix Lesbos amb Ayvalik ( Turquia) val 25 euros i va mig buit. Tot i això, no hi ha possibilitat per a ells d’obtenir un visat per a Europa. Han pagat 900 euros per aquest arriscat trajecte. Ha estat un preu d’oferta perquè les condicions meteorològiques no eren bones. Molts altres paguen fins a 1.500 euros per passatge.

Tot en aquest viatge és molt diferent del que els van prometre al Grand Corner Cafe d’Esmirna, on van contractar el viatge: ni dura 20 minuts, ni les barques són de 12 metres. Són llanxes inflables de 9 o 6 metres i la travessia dura una hora llarga. A cada barca hi viatgen unes 30 persones, encara que n’hi ha fins i tot amb més de 50.

Per això, el moment de més violència és precisament l’embarcament: el mafiós puja a bord i col·loca els passatgers de qualsevol manera, els pega amb un rem si cal. Primer, completa l’anell exterior de l’embarcació. Aquests passatgers quedaran a la mercè de l’onatge, tenen mig cos fora de la embarcació i és un bot que no aixeca més dos pams sobre el nivell del mar. Els nens viatgen al centre, més protegits, menys exposats.

Al cap de poca estona es descobreix una evidència: la llanxa és plena i encara queden una dotzena de passatgers a fora. No hi caben. L’amuntegament és dramàtic. Un altre contrabandista els treu les motxilles i les llança al mar per alleugerir pes. Desesperats, alguns refugiats proven de pujar a prop del motor. El del rem els colpeja. Una vegada i una altra. Al cap. De sobte, les hèlixs comencen a funcionar. Fa pudor de benzina, el motor deixa anar un fum negre i la barca avança a batzegades. El mafiós guanya. El grapat de passatgers sobrants queden enrere flotant. Derrotats i macats veuen com la seva barca se’n va a Grècia sense ells.

Poc després, el contrabandista que ha encès el motor –un jove amb calçons d’Armani– es capbussa al mar i abandona el bot a la seva sort. Els passatgers han escollit entre ells un improvisat capità que amb unes vagues indicacions provarà d’arribar amb èxit fins a les costes d’Europa.

Alguns d’aquests capitans, com en Mokhtar, vénen de països sense mar com l’ Afganistan. “Només m’havia banyat al riu del meu poble, no tinc ni idea de navegar: em van dir que mantingués recte el timó i anés cap a les llums”, explicava ja sa i estalvi a Mitilini, la capital de Lesbos.

La fragilitat d’aquests bots, l’improvisació d’aquests viatges i la minúscula mida d’aquests ports marca una grotesca desproporció amb aquest èxode humà, que ja és el més important de la història, i els multimilionaris pressupostos de la UE en seguretat de fronteres i els sofisticats radars i vaixells militars perfectament equipats. El tràfic de persones aquí només es pot sostenir amb la conveniència pactada entre les autoritats locals, la policia i les màfies. Que en llocs com Assos és ben evident.

Tan sols 48 hores després que la UE anunciés el primer pacte de 3.000 milions d’euros perquè Turquia frenés l’arribada de persones a les costes gregues, l’1 de desembre del 2015 , llavors sí, un dispositiu especial de la gendarmeria turca va detenir 1.400 persones al districte d’ Ayvacik, al qual pertany Assos. Famílies sirianes, afganeses i iraquianes hi van ser detingudes amb tres presumptes mafiosos. Es van confiscar armes, quatre barques i sis motors per a llanxes. A més a més, es va trobar el cadàver d’un home, que es creu era un passatger, segons va relatar l’agència de notícies turca DHA.

Aquest 2016 s’han desmantellat alguns d’aquests embarcadors clandestins, però n’han sorgit d’altres de més abruptes i perillosos, on es continuen tractant els refugiats amb ferocitat. Si els murs, el control militar o fins i tot les morts i les deportacions servissin per impedir el tràfic de persones, aquest flux s’hauria aturat fa temps. Però les barques no deixen d’arribar a Grècia. És un negoci i encara existeix demanda.

De fet, molts traficants busquen rutes noves, han millorat l’oferta i ara contracten vells iots a punt del desballestament i grans barcasses de fusta desballestades. Garanteixen que tenen una estabilitat millor, però els passatgers van amuntegats igualment. Aquest any, prop de 360 persones han mort ofegades en aquesta franja de set milles nàutiques, tot just 12 quilòmetres de mar. Més de la meitat eren dones i nens. Famílies.

En Nasir, un exbanquer afganès rabassut d’uns quaranta anys, tan bon punt ha baixat de la barcassa de pneumàtic negre amb què ha arribat a Lesbos, s’ha posat a plorar. Abraça la seva mare, les filles. I es tomba sobre les pedres de la platja, sufocat. En Mohamed, el seu nebot, explica que a Herat han deixat part de la família, que el seu pare és vicedegà a la universitat i que estaven perseguits. I assegura que després de fugir de l’ Afganistan, el pitjor d’aquest viatge han estat les costes de Turquia.

“Ens han tingut quatre dies amagats al bosc, sense menjar, sense aigua. Només una mica de pa. Tenia molta por per les meves cosines i la mare. Ens han donat cops i amenaçat, ens han robat. Ara gràcies a Déu ja estem salvats”. A Europa. Ho explica recolzat en un mur de pedra a Eftalou, Lesbos, mentre mira i assenyala l’altra banda. Aquest altre costat on la UE pretén, a partir de demà, tornar milers de sol·licitants d’asil, perquè és “un lloc segur”.