Tornen els ‘3 colors'

Avui, , 11-03-2016

Va ser a primers dels últims anys noranta que Krzysztof Kieslowski va concebre la trilogia Tres colors: blau, blanc i roig. Els colors de la bandera francesa que així simbolitzen, respectivament, els valors de la llibertat, la igualtat i la fraternitat. Feia poc que els règims socialistes de l’Europa de l’Est s’havien esfondrat, mentre que la de l’Oest, en la tensió entre la socialdemocràcia i un neoliberalisme emergent, encara semblava nedar en una abundància sense resoldre la desigualtat social i evitar la por davant dels corrents migratoris que ha generat tanta xenofòbia. En tot cas, el cineasta polonès, que va morir d’un atac de cor poc després de realitzar la trilogia, no va fer uns films sobre la llibertat, la igualtat i la fraternitat, sinó amb elles. D’aquí, aquests valors amb vocació universal entren en crisi a través d’experiències personals que n’esbossen els límits. El tema de la justícia (amb les seves falles) palpita en el cor dels tres films, que van tenir un impacte perdurable i que, més de vint anys després, tornen avui a unes sales comercials comptades.

Cada pel·lícula gira a l’entorn d’una actriu: Binoche, Delpy i Jacob. A Blau, el personatge interpretat per una immensa Juliette Binoche viu una llibertat inesperada i dolorosa després que el seu marit i la seva filla morin en un accident. Impossible oblidar com es fereix la mà passant – la per un mur rugós o com un raig de sol il·lumina la seva cara i comença a reenganxar – la a la vida. A Blanc, la igualtat es revela impossible en el procés de divorci entre una jove francesa (Julie Delpy) i un immigrant polonès que, frustrat el seu somni occidental, ha de tornar al seu país en plena conversió al capitalisme. I amb Roig, Irène Jacob (l’enlluernadora protagonista de La vida doble de Verònica) fa amistat amb un jutge retirat que observa la vida dels seus veïns sense implicar – s’hi.

Texto en la fuente original
(Puede haber caducado)