No m’hauria pensat mai que veuria el que veig des de fa mesos i no s’atura: milers de fugitius de guerres asiàtiques, i no per asiàtiques menys pròximes, deambulant a peu per Europa defallits de gana, de set i de fred. I nosaltres horroritzant – nos el temps que duren les notícies, i, en acabat, girant – nos d’esquena per fer la migdiada. Fa temps llegia en un llibre d’Emmanuel Carrére una reflexió relativista que més o menys deia així: mentre dins les fronteres de l’imperi Romà la gent feia la seva vida raonablement segura i confortable, a fora del perímetre immens uns altres pobles guerrejaven entre si o amb la intenció d’assaltar la Pax Romana. Uns soldats, que vindrien a ser els de les Nacions Unides o els d’Estats Units ara, miraven d’impedir l’acció invasora i garantir que els súbdits de Roma poguessin freqüentar les termes o menjar un parell de figues estirats a l’otomana com nosaltres, en la nostra Pax Occidental amb capital a Brussel·les o a Washington, anem a prendre xocolata amb melindros a mitja tarda mentre a Síria i altres punts les coses es resolen a trets. Carrére no comptava, i jo tampoc, que les guerres de fora de les nostres fronteres ens portarien aquest contingent humà que fuig dels bombardeigs carregat d’avis que no es poden sostenir i de criatures que si riuen i juguen als campaments és perquè són criatures i no acaben d’entendre el que passa.

“Quina vergonya!”, exclamem mirant els nostres polítics sense pensar que els polítics que no saben què fer amb aquesta gent i la manté a la intempèrie són efectivament “nostres” perquè “nosaltres” els hem votat en aquesta Europa que es regula pel sistema democràtic. De moment, ben entès, i fins que el rebuig a l’estranger no sigui majoritari i acabem confiant els governs als expeditius que treuen el cap i ensenyen la pota.

L’altre dia vaig pujar al Museu Nacional d’Art de Catalunya per veure l’exposició de dibuixos de Xavier Gosé. Gosé, gran entre els grans, va estudiar a la Llotja, a Barcelona, i va començar pintant com Isidre Nonell: gitanes miserables entre tenebres o escalfant – se a la vora d’un foc de campanya amb les cames obertes dins unes faldilles i uns davantals fins als peus. Va passar a París, i allí, al cap d’uns inicis dificultosos, va triomfar retratant la societat que es posava el frac de bon matí, que fumava cigarrets amb aire desmaiat i que es prenia el xampany blanc i el xampany rosat fent servir de copes el barret i les sabates de taló de les senyores. Gosé va morir a Lleida el 1915, un cop engegada la guerra europea i mundial que els seus dibuixos no vaticinaven en absolut sinó que semblava que cap catàstrofe no havia d’arribar i que l’ideal era viure dins el marc d’un quadre seu.