L’any passat, en un treball de curs, una alumna universitària, de religió musulmana, va escriure: “Estic en contra de l’atemptat a Charlie Hebdo, igualment que també estic en contra dels que van publicar les caricatures del profeta.” En el silenci mineral del despatx, amb un bolígraf de tinta vermella – desolada, vaig escriure una observació en el marge del paper d’aquell treball: “No és acceptable posar en un mateix pla unes (discutibles) ofenses de caire religiós i uns assassinats (desgraciadament indiscutibles).”

Després dels atacs a l’estació central de Colònia la nit de Cap d’Any, atacs comesos segons la policia per un miler d’homes que “per la seva aparença procedien de països àrabs o del nord d’Àfrica”, Angela Merkel va declarar que els immigrants s’han d’adaptar “als costums europeus”. I com que l’autoperversió també és part de l’ànima europea, hem d’entendre que les tanques per frenar immigrants, i la confiscació de béns als refugiats i la limitació dels seus diners a 1.340 € –tal com ha aprovat el parlament danès–, són costums europeus.

Estem entre dos murs. D’una banda el mur conservador, que defensa mesures repressives que dinamiten tot ascendent moral d’Europa per erigir – se en garant creïble dels drets humans. I de l’altra, el d’una esquerra enamorada de les seves pròpies consignes, però incapaç de baixar a l’arena de realitats incòmodament concretes, com ara què cal fer amb el feixisme islamista, que amenaça llibertats, confon Alcorà amb argument i sega vides.