Després de quinze anys de batalla legal, el tribunal laboral francès va condemnar ahir l’empresa ferroviària estatal, la SNCF, a indemnitzar centenars de treballadors de nacionalitat o origen marroquí. Coneguts popularment com a chibanis (cabells blancs, en àrab), els treballadors havien denunciat haver – se vist reiteradament discriminats durant la seva estada a l’empresa pública, a través de veure que no se’ls concedien ascensos o que es privilegiava empleats francesos. Un fet que de retruc també va acabar afectant les seves pensions de jubilació.

Segons el tribunal, la SNCF és culpable de “discriminació en l’execució d’un contracte de treball” i en els drets de jubilació. Fins a 832 extreballadors de la companyia de trens estatal havien interposat una demanda i, segons van explicar ahir fonts de la magistratura, un 90% dels querellats rebran una indemnització que se situarà entre 150.000 i 230.000 euros. Els treballadors en demanaven 400.000, tot i que la xifra absoluta que la companyia es veurà obligada a desemborsar pot elevar – se a 140 milions d’euros.

L’origen d’aquesta discriminació es remunta als anys setanta, quan la SNCF necessitava mà d’obra barata i disciplinada per cobrir feines en condicions difícils –per exemple, per construir i mantenir rutes ferroviàries i trens– per les quals resultava complicat trobar francesos disposats a treballar – hi. La solució que va pensar la companyia va ser contractar prop de dos mil empleats d’una de les seves recents excolònies al nord d’Àfrica: el Marroc.

La SNCF va signar – los llavors contractes de dret privat “per a treballadors estrangers”. A la pràctica, això volia dir que eren empleats de la companyia però que no podien arribar a l’estatut administratiu “d’executiu permanent”, més avantatjós, i només accessible als francesos (i posteriorment també als residents de la UE). Traduït en drets laborals, aquesta clàusula de nacionalitat va implicar que no cotitzaven amb les mateixes condicions, que es van veure privats d’avançar en el si de l’empresa i que es van retirar més tard i amb pitjors condicions en la seva pensió, que en tant que treballadors estrangers quedava indexada amb els barems del seu país d’origen.