La immigració importa molt als britànics. Si més no, als anglesos. L’afirmació no només es desprèn de la percepció que en treu aquest cronista al cap de dotze setmanes de campanya, sinó també de l’enquesta que a l’abril va publicar The Economist.

Durant bona part del 2014, el tema que més preocupava els ciutadans de les illes eren les finances del Servei Nacional de Salut (NHS). Però des del mes de febrer d’aquest any, quan els tambors electorals ja ressonaven fort i la pompa i circumstància de l’UKIP (Partit Independent del Regne Unit) emetia un brogit intolerant cada vegada més insuportable, l’afer ha passat al davant de tot. Top 1.

Tot plegat ve de molt lluny. I la responsabilitat de la premsa per presentar el tema de forma ben esbiaixada –la immigració com si fos una plaga– és més que evident. Així, per exemple, el 23 d’agost del 2006 –en la dècada anterior, l’ampliació de la Unió Europea obre la porta, sobretot a partir de 2004, a l’entrada de treballadors, fins aquell moment vetada–, quan Tony Blair encara era premier i se’l responsabilitzava del desgavell migratori, el tabloide Daily Mail titulava en portada: “Quants immigrants més pot assumir la Gran Bretanya?” I continuava: “S’espera que fins a 350.000 romanesos inundin la Gran Bretanya quan el país s’uneixi a la Unió Europea l’any vinent. Aquests s’afegiran als 600.000 europeus de l’est que hi han arribat en els últims dos anys.”

La pressió mediàtica –i, de retruc o com a conseqüència, la popular– no ha parat de créixer.

I les dades oficials de finals de la legislatura tot just finalitzada, quant al nombre d’immigrants en els darrers cinc anys, ha atiat encara més la sensació de la immigració com una plaga i ha fet creure a una bona part de la població que les fronteres del país són un colador per on entra tothom, bàsicament per posar pressió als serveis públics bàsics, com ara sanitat i educació.

En arribar al poder, el primer ministre David Cameron va prometre que restringiria la migració neta anual a desenes de milers, però les dades mostren que cada any des del 2010, i fins al setembre del 2014 (darrera data amb dades oficials), ha superat les 200.000 persones, i en el pic màxim s’ha arribat a les 327.000.

I si es fa cas a l’argument de Nigel Farage, líder de l’UKIP, la major part dels immigrants arriben per practicar l’anomenat “turisme sanitari” o el “turisme de beneficis”, per traure rèdit del sistema de protecció social de les illes. La relació entre immigració massiva i dificultats de tresoreria del Regne Unit són temes indestriables, en el punt de mira després de la crisi del 2008.

La resposta al problema que han donat els dos grans partits de Westminster, conservadors i laboristes, ha estat erràtica, condicionada tothora per la demagògica ombra de l’UKIP.

Els tories han tornat a prometre ara el que no han pogut complir en cinc anys: volen mantenir la migració neta anual en desenes de milers. Els immigrants de la UE hauran d’esperar quatre anys abans de poder reclamar certs beneficis o l’habitatge social; tampoc no podran reclamar beneficis laborals o subsidis familiars per a persones dependents que viuen fora del Regne Unit. Una altra de les promeses fonamentals és obrir negociacions amb la Unió Europea per poder deportar criminals estrangers i prevenir – ne la reentrada.

Els laboristes han admès errors passats en l’aproximació al tema migratori. En conseqüència, volen recuperar l’espai perdut. Per exemple, limitant l’entrada d’estrangers de fora de la UE i retardant fins a dos anys la demanda de beneficis per als nacionals de la Unió.