Fa poques setmanes un avió d’una companyia europea es va estavellar en territori europeu. Van morir 150 persones, totes de l’anomenat primer món. Des de llavors s’han succeït innombrables mostres de condol, minuts de silenci, ofrenes florals, un gran desplegament d’assistència als familiars de les víctimes i tasques ingents per a la recuperació de les restes de l’avió i de les persones que hi viatjaven. I a més, la promesa ferma de fer tot els possibles per tal que un accident com aquest no es torni a repetir. També s’han succeït a tots els mitjans de comunicació informacions ­exhaustives sobre l’accident.

La setmana passada van morir al Mediterrani prop de mil immigrants. Mil. Immigrants. Així és com els anomenen gairebé tots els mitjans de comunicació: immigrants, no persones. No van morir per un accident, sinó per un problema, el problema de la immigració. No hi haurà mostres de condol, ni minuts de silenci, ni ofrenes florals, ni cap monument commemoratiu. No hi haurà assistència per als familiars, ni tasques ingents per a la recuperació de les restes. Les tertúlies no seran tan exhaustives i tampoc no hi haurà funerals d’Estat.

I no, no crec que hi hagi un compromís ferm i eficaç per tal d’intentar solucionar el problema perquè, en el cas de l’avió, tot se centra en revisions de les directrius tècniques i de seguretat, però en el cas de la immigració tot se centra en les directrius polítiques i econòmiques.