En un viatge recent a les institucions europees vaig preguntar sobre la política d’emigració. Van explicar – me que fan debats, comissions, fòrums, etc. per abordar un problema que consideren prioritari sense trobar – hi la solució. Són plenament coneixedors que el Mediterrani s’està convertint en una gran tomba de vides. Creuen que el problema rau en les diferències que hi ha entre les dues ribes –una de pròspera i en pau i una altra de pobra i consumida per les guerres–. Tot això s’ha dit durant molts anys de manera oficial. Però, en veu baixa i a les institucions, es creu que el problema és bàsicament per a Itàlia, Grècia i Espanya com a països que en pateixen les conseqüències i, com a molt, la Unió Europea els pot donar suport.

Ara per ara, la sensació és que hi ha bones intencions i que no faran res més que esperar que no torni a passar per moltes cimeres de bona voluntat que es facin a la riba del Mediterrani com la darrera tot guaitant l’illa de Lampedusa.

Un problema d’aquestes magnituds no es resol només amb debats, fòrums i cimeres europees. Cal un canvi d’estratègia i un nou model de gestió. Sembla que després de comptar els morts de diumenge –més de set – cents– la Comissió Europea veu l’emergència de trobar – hi solucions, tot i que serà un fracàs si els diferents països no són capaços d’afrontar la qüestió com un problema comú i global.

Un cop d’ull a les hemeroteques per adonar – se que han estat molts els polítics que han intentat aportar solucions sense èxit, com ara Jack Delors, que advertia que l’emigració era el problema d’una Europa malentesa i massa preocupada per temes interns, o Felipe González, que demanava que s’aprofitessin els moments del cicle de vaques grasses per abordar a fons el problema, o fins i tot el mateix expresident Jordi Pujol, que avisava que calien polítiques globals per afrontar l’actual drama.