Mig milió de catalans són de religió musulmana. La majoria, un 63%, són originaris del Marroc i han arribat a Catalunya en els darrers vint anys. La segona comunitat musulmana en importància és la pakistanesa i es concentra, principalment, al districte de Ciutat Vella de Barcelona. El mig milió de musulmans és un càlcul que el Departament d’Afers Religiosos dóna per bo en base dos treballs presentats aquesta setmana: el Baròmetre sobre la religiositat i sobre la gestió de la seva diversitat i el Mapa de les religions a Catalunya.

Segons el baròmetre, una enquesta realitzada per la UAB a 1.600 persones majors de 16 anys, el 7,3% dels catalans en aquesta franja d’edat es confessen seguidors de l’islam. El mapa, per la seva banda, estableix en 256 els oratoris musulmans que hi ha al país.

L’islam és la tercera confessió amb més centres de culte al país, per darrere el catolicisme i el protestantisme, amb un total de 256 oratoris. La major concentració d’oratoris és al Barcelonès (38), el Baix Llobregat (21), el Vallès Oriental (18), el Maresme (18) i el Vallès Occidental (16). Els oratoris de persones originàries del Marroc estan arreu del país; els de persones procedents de Pakistan es localitzen, sobretot, al barri barceloní del Raval i els de fidels procedents de l’Àfrica Subsahariana, al Maresme, que és on els primers immigrants d’aquella zona van arribar als anys vuitanta a collir flors i verdures.

L’any 1974, es va obrir el primer oratori islàmic a Catalunya, però va ser a partir dels anys vuitanta i noranta del s. XX, coincidint amb una allau migratòria, que la creació d’oratoris es va consolidar (veure gràfic). Als oratoris musulmans, els imams es dirigeixen als fidels en àrab (69%) i urdú (24%) i, en tercer lloc, en castellà. És habitual que els oratoris serveixin també d’espais on s’ensenya àrab i religió, especialment als infants. Aquestes són algunes de les dades del Mapa de les religions 2014 , un estudi que radiografia cada una de les religions presents al nostre país.

Els musulmans catalans són, principalment, sunnites, però també n’hi ha de xiïtes i sufís; aquests darrers, místics, són, sobretot, conversos. Segons els sociòlegs del grup d’Investigacions en Sociologia de la Religió (ISOR) de la UAB, que han treballat aquest Mapa de les religions, “en els darrers any, molts oratoris han optat per constituir – se legalment i registrar – se al Ministeri de Justícia; tanmateix, entre les persones que ocupen els càrrecs de la junta, només excepcionalment s’hi inclou l’home que fa d’imam de la comunitat”.

Els imams, diu l’ISOR, s’encarreguen de dirigir les oracions comunitàries, especialment la pregària de divendres al migdia i sovint la jutba –el discurs reflexiu i moral que es fa durant l’oració de divendres al migdia–, però, “normalment, els líders de les comunitats islàmiques són altres persones”. És habitual que siguin els presidents de les respectives associacions.

Els imams són escollits per la comunitat i poden ser destituïts. La majoria de comunitats no tenen un imam “a temps complet”, sinó que en tenen un que va només parcialment a l’oratori i que únicament està obligat a anar – hi el divendres al migdia.