El 12 de desembre del 2012, el Foreign Office –el Ministeri d’Afers Estrangers del Regne Unit– feia públic l’informe de revisió d’equilibri de competències entre el país i la Unió Europea (UE). I el 18 de desembre del 2014 ho ampliava. S’acomplia així una de les promeses del Partit Conservador: fer una anàlisi acurada de la relació entre Brussel·les i Londres. Una promesa emmarcada en una altra, feta el gener del 2013 pel premier David Cameron: convocar un referèndum a caixa o faixa sobre la pertinença a la UE si guanya les pròximes eleccions. Un referèndum en què demanaria el sí a continuar – hi si aconseguia reformar els tractats i repatriar poders com ara el control de fronteres i els fluxos migratoris, així com la legislació d’àmbit laboral.

La legislatura que s’ha tancat a la Gran Bretanya el 30 de març ha estat marcada, entre altres fets, per la irrupció, per primer cop a la Cambra dels Comuns, de dos membres del Partit de la Independència del Regne Unit (UKIP), de conviccions anticomunitàries i de tendència xenòfoba. La por de l’estranger i la factura de la burocràcia de Brussel·les, així com la pèrdua de sobirania, han estat arguments recurrents de l’UKIP, liderat per un personatge caricaturesc, Nigel Farage.

Els tories, euroescèptics per tradició, han estat frenats per la presència dels demòcrates liberals al govern, partit inequívocament proeuropeu.

El més paradoxal de la situació creada és que, dels 32 volums d’evidències elaborades pel govern sobre la relació entre la UE i el Regne Unit, l’executiu de Cameron no n’ha extret cap conclusió pública, ni a favor ni en contra. Michael Emerson, investigador del Centre d’Estudis Polítics Europeus i exambaixador britànic a Moscou, assenyala: “La qüestió central per dur a terme la revisió era [saber] si les facultats legals de la UE són excessives i [algunes] s’han de retornar als estats membres. En cap dels 32 volums les proves donen suport a la repatriació de cap d’aquests poders.”

D’acord amb la seva experiència, el repartiment actual de competències entre la UE i els estats membres s’ha anat “perfeccionant al llarg d’anys de negociació i experiència fins al punt d’arribar a equilibris plausibles”.

On arrenca l’antieuropeisme britànic? Modernament, és molt recent. Als anys setanta del segle passat. Això sostenen els investigadors Cary Fontana i Craig Parsons en un article del novembre de l’any passat publicat en la revista acadèmica Journal of Common Market Studies.

“La reconstrucció històrica acurada del desenvolupament i la consolidació de l’actual euroescepticisme –especialment de la dreta política– està substancialment vinculada amb la influència personal de Margaret Thatcher. L’acció i el llegat de la Dama de Ferro, magnificats per una sèrie de contingències, generen la dinàmica fonamental que fa agres les relacions de la Gran Bretanya amb Europa.” Tot i que Thatcher, personalment, no va dirigir els esdeveniments que van desembocar en el seu “tacticisme antieuropeu”.