Tothom ha vist les terribles fotografies de les tanques de Ceuta i Melilla carregades de gent que pretén entrar il·legalment a Espanya des del Marroc, i com les forces de seguretat els expulsen de seguida a través d’una petita porta oberta a peu de la frontera metàl·lica. Aquesta pràctica de retornar – los sense més ni més s’anomena popularment devolucions en calent. Les forces de seguretat no els identifiquen, ni se’ls incoa cap expedient administratiu: no es pot saber, per tant, si fugen d’una guerra, són perseguits per la seva raça, religió o tendència política o si pretenen demanar asil polític o refugi.

Per a les forces de l’ordre, i per a molts conciutadans, són simplement immigrants econòmics que pretenen entrar “il·legalment” i quedar – se “irregularment” a Espanya i a Europa. Cal dir que la llei d’estrangeria espanyola no preveu aquestes devolucions. Són una pràctica contrària a la Constitució del 1978 i no la permeten tampoc els tractats internacionals i normes de la Unió vigents a Espanya, normes que protegeixen els refugiats i asilats en el territori de la UE.

El ministre Fernández Díaz, després de defensar aquest sistema atípic d’expulsió, assegura ara que quan es creïn oficines d’asil a Ceuta i Melilla es podrà aclarir millor qui és i qui no és refugiat. És un reconeixement explícit que fins ara no es feia el que marcava la llei. És estrany que el govern no sàpiga que encara que un estranger hagi entrat il·legalment a Espanya, en la seva devolució o l’expulsió ha de seguir – se una tramitació administrativa o judicial. No es pot fer fora a la brava com s’està fent. Per tal de que aquesta pràctica il·legal tingui una cobertura legal, el grup del PP al Congrés va introduir la disposició addicional dècima de la llei de seguretat ciutadana –dita també llei mordassa–, que pretén que les forces de seguretat puguin dur a terme la devolució – expulsió dels que han saltat la tanca sense cap mena d’investigació i expedient, sense preguntar res.

Sincerament, aquesta norma és clarament contrària al dret internacional dels drets humans i, especialment, a les normes que autoritzen que una persona pugui demanar asil o refugi a Espanya o a la UE, sempre que es donin les condicions que la poden fer mereixedora d’aquest tracte humanitari. El dret no es pot exercir si no s’identifica els qui salten i se’ls obre un expedient individual, se’ls atorga un dret de defensa i la possibilitat d’al·legar les seves raons per obtenir el refugi.

Les peticions d’asil a Espanya van incrementar – se un 31,64% el 2014, i es va arribar a 5.941 persones; la majoria, 1.680, eren sirianes i 942 ucraïneses. Totes fugien de la guerra. El 2013 van ésser 721 i 14, respectivament. El respecte dels drets i llibertats de les persones, siguin del color que siguin, encara que després siguin retornades, s’ha de fer amb la tramitació d’un expedient que possibiliti identificar – les; assistides de traductor i de lletrat per tal que puguin –si fos el cas– demanar asil o protecció. Això és el que diferencia la UE d’altres estats o indrets del món on no saben si els drets i la seva defensa es mesuren, es pesen o s’oloren.