La immigració no només no és una amenaça per la identitat catalana, sinó que n’és un dels elements fundacionals més importants, sosté l’autor del llibre Catalunya al mirall de la immigració.

Sempre s’ha dit que Catalunya és una terra d’acollida. És cert?
Més que d’acollida, el que és segur és que és terra d’immigració. I això és una constatació demogràfica. Catalunya va rebre immigrants massivament al segle XVII de França, occitans. Però l’evolució demogràfica només el segle XIX de Catalunya no s’explica sense la immigració. I això ha marcat no només la demografia, sinó també la cultura, l’economia, la manera de ser i un muntatge molt original. I això és el que està passant amb la globalització a la majoria de països, el creixement de la seva població depèn de la immigració. El que és veritat, sense jutjar-ho, és que nosaltres estem fent, fa més d’un segle, el que uns altres tot just han de començar ara. I no ens ha anat tan malament.
El llibre analitza l’evolució de la població catalana. Com ha anat, a grans trets?
Només el primer capítol analitza l’evolució de la població. A la resta analitzo què s’ha dit sobre la immigració i com el que s’ha dit ha canviat la mateixa definició de la identitat nacional. Hem tingut tres grans onades migratòries. La primera comença a finals del segle XIX, que arriba fins als anys 30 i s’estronca, sobretot per la crisi del crac del 29. La segona és la dels anys 50-60 fins a mitjans del 75, que s’estronca amb la crisi del petroli. I la tercera, l’actual, que va començar ja a finals del segle XX, però que ha tingut un boom impressionant en el segle XXI, i ha estat internacional. La gran diferència és que la segona coincideix amb el baby boom, però el creixement migratori representa el 60%. En l’última onada, la natalitat ha estat baixa, però l’aportació de la immigració ha representat el 92% de tot el creixement.
Per tant, no es poden comparar aquests processos?
Hi ha coses que sí que es poden comparar, com les raons per migrar. Hi ha migracions de tota mena, per estudis, de refugiats, immigracions de jubilats, però el gros que arriba a Catalunya són les migracions de treballadors. I les raons que ho expliquen és la diferència econòmica dels seus països i del nostre, i les ganes de millorar. I és igual que fossin andalusos, que vinguin de Mali. Això sí, la immigració estrangera no té els mateixos drets. S’han d’inserir de manera diferent.
També són molts els catalans que comencen a marxar.
De gent que ha marxat de Catalunya n’hi ha hagut sempre, però no és comparable el volum de la gent que ha marxat amb el volum de la que ha arribat. Ara la gran notícia és la gent que se’n va, i hi ha raons perquè sigui una gran notícia, però no és el volum. D’aquests, la gran majoria són immigrants que estan tornant als seus països d’origen, immigrants que estan reemigrant a altres països i immigrants que s’han nacionalitzat espanyols que estan tornant als seus països o emigrant a d’altres. La gent que no està vinculada a la migració anterior internacional i ara està marxant és un nombre reduït dins del conjunt. És important perquè és mostra del fracàs del país per retenir la inversió que ha fet en millorar els nivells educatius.
Fins a quin punt la immigració ha estat determinant per la Catalunya d’avui?
Hem construït el país a partir de l’experiència migratòria. Moltes vegades, oblidant-la. La llengua s’ha mantingut gràcies a la immigració. En comptes de 7,5 milions, seríem 3 milions. Però no és només en el nombre. Quan comença el procés del catalanisme a finals del segle XIX, les elits que estaven construint la nació catalana parlaven castellà, i el català era un element popular. La burgesia defensava el dret com a fet diferencial, perquè no s’assemblava a la resta d’Espanya i els servia per perpetuar-se. Amb l’arribada d’immigració, és el català el que poc a poc ocupa un lloc central en la definició de la identitat dels catalans. Sense immigració això no és segur que hagués estat així. El català és l’element més fàcil com a marca antropològica d’identitat.
La immigració no és una amenaça per la identitat catalana?
El llibre no només ho desmenteix, sinó que reivindica que la immigració ha de ser reconeguda com un element fundacional de Catalunya. Més del 70% dels catalans són fruit directe o indirecte de la immigració només del segle XX, i si gratéssim una mica sortirien tots els francesos i occitans del segle XVII. Hem de reconèixer en la definició de la nostra identitat que nosaltres som producte de la immigració.
Quins altres tòpics desmenteix?
No és la distància cultural el que fa tenir més problemes, sinó a la inversa. L’altre és que a Catalunya no hi ha cap persona de cap origen, ni de cap religió, ni de cap color de pell que no pugui pertànyer a la comunitat. El que fa falta és la voluntat d’un costat i de l’altre