Setanta anys després de l’alliberament del camp de la mort d’Auschwitz, ja ningú pot dubtar amb arguments sòlids de l’autenticitat del genocidi dels nazis. El testimoni dels supervivents i dels llibertadors que van obrir – los el cadenat són massa explícits i tossuts per poder donar cap mena de crèdit als que sempre han intentat rebaixar la gravetat de l’Holocaust. L’efemèride ha animat els representants de les democràcies europees a insistir en la necessitat de mantenir ben viva la història per evitar – ne la repetició, uns bons pronòstics que, malgrat tot, no tothom sembla compartir. La mala notícia és que, la mateixa setmana que es commemora aquest aniversari, un partit que propugna la ideologia nazi, i que n’assumeix sense complexos les mateixes propostes xenòfobes, s’ha convertit en la tercera força del Parlament grec.

Que encara hi hagi ciutadans europeus disposats a votar partits que, si poguessin governar, el primer que farien seria precisament impedir – los tornar a votar mai més és un símptoma clar que la lliçó d’Auschwitz no està del tot apresa. Perquè el més greu no és l’existència de grupuscles que volen convertir la discriminació i la violència en eines polítiques, sinó que hi hagi gent que vegi amb bons ulls permetre’ls formar part de les institucions democràtiques. Auschwitz és, en aquest sentit, el monument silenciós que ens impedeix oblidar la barbàrie comesa durant la Segona Guerra Mundial –en aquest i en qualsevol altre dels cinquanta camps similars on els nazis van aplicar la seva maquinària del terror–. Perquè, malgrat les lliçons de la història i el pas del temps, la capacitat humana per causar dolor als altres no té límits.