“El nacionalsocialisme va convertir la meva pàtria en un cementiri jueu”, va dir el president polonès, Bronislaw Komorowski, en el 70è aniversari de l’alliberament del camp d’extermini identificat amb la barbàrie nazi, Auschwitz. Al cap d’Estat del país aleshores ocupat i on els van instal·lar el seu camp més mortífer li va pertocar pronunciar l’únic discurs polític. Al davant hi tenia un auditori format per 300 supervivents i líders d’arreu del món, en la jornada consagrada a intentar el que és impossible: traslladar en paraules l’horror que va envoltar la maquinària de la mort del Tercer Reich, que, només en aquell camp, va assassinar 1,1 milions de persones, la majoria jueus.

L’aniversari de l’alliberament, el 27 de gener de 1945, havia de servir no per practicar l’anomenada “ritualització commemorativa”, com havia advertit, al matí, el president alemany, Joachim Gauck, des del Bundestag (el Parlament federal) de Berlín. Hores després, assegut entre els convidats d’Auschwitz, Gauck va escoltar els advertiments procedents dels supervivents. “Cal actuar, no només recordar”, va dir Roman Kent, ciutadà dels Estats Units. Recordar l’horror puntualment, en un aniversari, no serveix de res si no es posa en marxa una autèntica “educació en la tolerància” per a les generacions futures.

L’antisemitisme i la xenofòbia continuen instal·lats en la societat actual i, per tant, persisteix el perill d’altres actes de barbàrie, en escala sobredimensionada o en formats més reduïts, va advertir un altre supervivent. L’Holocaust va ser un genocidi sense precedents perquè va portar a la pràctica la mort industrialitzada enmig d’una dictadura i una guerra que anul·laven la capacitat de resistència.

L’odi i el menyspreu al jueu, a l’estranger o al que és diferent no són, però, exclusius de l’Alemanya nazi. Que el camp d’Auschwitz fos una realitat assassina durant els seus cinc anys d’existència significa “que la màxima perversió és també possible en el món actual”, va advertir Halina Birenbaum, arribada d’Israel.