El doble atac de París, la vintena de morts, inclosos els assassins, i el munt de ferits que ha deixat enrere, condueix inevitablement a la pregunta: “I ara què?” ¿Com han de respondre les democràcies occidentals a una amenaça que busca estendre la por, que vol prendre els musulmans europeus i no europeus no radicals —a ben segur que la immensa majoria— com a ostatges del seu fanatisme? La història de la resposta als atacs sobre Nova York i Washington de 2001, i les múltiples conseqüències que encara se’n deriven, és prou coneguda.

El catedràtic Simon Reich, del departament de Ciències Polítiques de la Universitat de Rutgers (New Jersey, Estats Units), escrivia divendres, en el seu bloc: “Després de l’11 de Setembre, els musulmans i les persones que s’assemblaven als musulmans (que incloïa els sikhs amb turbants per a aquells més ignorants) van patir discriminació a mans dels polítics sense escrúpols i violència a mans de matons que buscaven algú a qui culpar. Molts europeus, que viuen enmig d’un atur massiu, són propensos a la mateixa temptació: Culpar algú, qualsevol, dels seus problemes individuals i col·lectius.” Sens dubte aquesta és, junt amb la gihadista, l’altra gran amenaça a què a hores d’ara fa front la democràcia.

Més enllà de les respostes polítiques i policials amb què s’hagi de combatre el fonamentalisme islàmic, l’extremisme de l’altra banda, aliat necessari d’aquells radicals, ja ha començat a escampar les seves llavors. En veritat, fa molt temps que ho fa i París és només una nova excusa per llançar odi verbal, de moment, que pot acabar filtrant un d’altra mena.

L’organització no governamental britànica Hope not Hate (HnH) (Esperança, no odi) ha fet un inventari del que anomena la Contragihad que es mou pel món occidental. Inventari que, a partir dels diferents vincles a webs i blocs personals, resulta molt útil a l’hora de comprovar que tant el llenguatge dels gihadistes com els dels antigihadistes és molt semblant. Les tècniques de reclutament, d’altra banda, també. Internet és la gran plaça central d’armes on s’apleguen els combatents virtuals que sempre poden acabar fent el pas a combatents reals.

Segons HnH, als Estats Units hi ha 35 organitzacions antiislamistes i 23 individus que responen al patró del violent incendiari disposat a llançar eslògans contra els musulmans. Al Canadà, una organització i dues persones. A Austràlia, tres entitats. Però és a Europa, a l’Europa occidental, on els tentacles antigihadistes s’estenen de manera més profunda. Al Regne Unit, 14 entitats; a l’Estat espanyol, 8; a França, 9; a Dinamarca i a Alemanya, 10, a Bèlgica, 5; a Suïssa, 3; a Àustria 4,a Itàlia, 7; i a Holanda 5, entre altres. Passejar per les webs d’algunes d’aquestes entitats és assistir a la lectura d’un catàleg d’odi. Des dels assassinats de París, la bilis s’ha redoblat.

De l’Estat en destaquen un parell d’exemples. D’una banda, España 2000 (http://espana2000.org/). A la portada es llegeixen titulars com ara “Frenemos al islam. Que Europa no se convierta en su próxima conquista”. En el text Por una manifiesto contra el islam es poden llegir expressions tals com: “El islam es una superstición que ha demostrado a lo largo de la historia una increíble facilidad para deslizarse desde su vertiente moderada hasta los límites más extremos del fundamentalismo en cuestión de pocos años”. El text acaba fent una crida a l’expulsió de l’islam d’Europa. L’altra exemple de l’Estat és molt més proper. Es tracta de Plataforma per Catalunya (PxC), també indexada per HnH com a entitat contragihadista. La referència als atemptats de París es deixar notar a la seva web en la informació de la concentració d’uns 200 integrantsde PxC com a acte de protesta pels assassinats.