Europa ha acomiadat el 2014 amb immigrants saltant la tanca de Melilla i intentant desembarcar a les costes italianes a dalt de bots. La conclusió és tossuda: malgrat el menyspreu i la ceguesa de les autoritats europees, els ciutadans escopits del Tercer Món continuaran venint o almenys ho continuaran intentant, i massa vegades hi deixaran la pell.

La insistència dels immigrants que volen entrar al nostre continent a la desesperada només és comparable al seu elevat nombre. L’exemple més recent el tenim en el centenar de persones que han participat en l’últim salt de la tanca de Melilla o en les set – centes que viatjaven al vaixell de càrrega interceptat davant del port de Gal·lípoli. Novament hem assistit a una operació, primer de rescat i després de repatriació, que ens confirma la persistència d’un problema que té molt a veure amb el procés de descolonització de molts d’aquests països que ja no poden oferir cap perspectiva de futur als seus ciutadans. I Europa, antiga potència colonitzadora, no pot defugir la seva responsabilitat.

La política de la UE davant aquesta qüestió ha estat sempre marcada per la falta d’un criteri unificat entre els diversos estats membres i també per la manca de consistència de les estratègies aplicades. A l’Estat espanyol mateix ha estat el mercat laboral més que no pas una línia política el que ha dictat quan calia obrir i tancar l’aixeta dels fluxos migratoris al llarg dels últims anys. El resultat de tot plegat és que, als països emissors, hi arriba el missatge terrible que l’única manera d’entrar al paradís somniat és jugar – se la vida i fer el joc a les màfies que se n’aprofiten.