Ibrahim Pianin dorm ara a Santa Eulàlia, a l’Hospitalet. Va marxar del Poblenou, on havia viscut en diferents naus, per buscar altres zones on la recollida de ferralla li permetés sobreviure. Explica que la crisi ha reduït a mínims les possibilitats de trobar deixalles industrials o de la construcció per vendre i que, si n’hi ha, els paletes i treballadors de les obres que en altres èpoques li havien arribat a trucar expressament perquè passés a recollir material ara no l’avisen perquè, insinua, ho venen ells als magatzems de ferralla.

Fa setze anys que va arribar de Ghana. No dóna detalls de com va fer el trajecte, només que va venir des de les illes Canàries. Consultat sobre la família que va deixar allà, comenta amb un somriure que el seu pare té tres dones i que la seva mare té set fills. Res més.

L’Ibrahim va tenir sort durant uns anys perquè fins al 2009 va aconseguir treballar, també en la construcció, però això no li va facilitar poder tenir els papers. És un dels 200 casos de persones que estan pendents d’un recurs contra el govern espanyol, que els ha denegat el permís de residència tot i que disposen d’un expedient en què l’Ajuntament de Barcelona ha col·laborat a demostrar arrelament i ganes de cooperació.

Interpel·lat sobre el seu estat d’ànim davant les dificultats quotidianes i administratives, torna a somriure: “Paciència, no puc fer res més. Intentar passar dies i no perdre la paciència.” Descarta totalment anar a un altre país com França, on han anat alguns dels seus companys. “Seria tornar a començar de zero”, diu.