“La societat francesa ha d’estar representada per tots els colors. Aquesta diversitat és una sort si la sabem valorar i enriquir amb una voluntat comuna de viure junts.” Dos anys i mig després de la seva elecció, el president francès, François Hollande, va pronunciar ahir el primer gran discurs sobre immigració, en un moment en què les associacions de drets humans, els historiadors i els sondejos adverteixen d’una regressió en la percepció dels francesos envers els immigrants.

Durant la inauguració del Museu de la Història de la Immigració, ahir a París, el president va fer propòsit d’esmena per aquest perllongat silenci. La trajectòria del museu és en si mateixa una metàfora de la controvèrsia que suscita a França el debat sobre la immigració. Tot i haver obert el 2007, durant el mandat de Nicolas Sarkozy, el museu, una oda a l’aportació estrangera en la construcció de França, no va ser inaugurat fins ahir. Res de sorprenent tenint en compte que l’expresident ha qualificat la immigració d’amenaça en més d’una ocasió.

Ahir Hollande va recordar el seu rival en les presidencials del 2012 quan va fer una crida a defensar l’espai Schengen en contra d’aquells que el “volen fer esclatar”, com proposa el cap de la UMP, escollit recentment. Hollande també va alertar de l’auge dels extremismes, una tendència en diversos països d’Europa que a França té un rostre especialment visible en el Front National. “Cal mostrar la força de la integració. Aquest museu recorda els immigrants que han estat l’arrel del país”, va assenyalar. El discurs d’ahir, de gran càrrega simbòlica, vol inaugurar una nova etapa per part del govern, que retorni a la primera plana la defensa de la integració i el rebuig del racisme. Però els dos anys i mig de quasi silenci d’Hollande sobre la qüestió pesen, ja que fins ahir el mandatari havia obviat la màxima que afirma que no ser part de la solució és ser – ho del problema, i n’havia adoptat una altra, la de qui dia passa any empeny, per escórrer el latent problema de la immigració.

Més latent en l’imaginari col·lectiu que en la realitat, d’altra banda, com es demostra quan es fa un cop d’ull a les xifres. França no viu cap onada, ni rep més immigrants que els seus veïns. Però, de la mateixa manera que una mentida repetida pot acabar convertint – se en veritat, el recel cap a una immigració suposadament desbocada ha arrelat entre bona part de la societat. Un nínxol que Sarkozy va contribuir a augmentar ja quan era president, i que ha explotat el FN, que advoca directament per tancar les fronteres.

També ha contribuït al caldo de cultiu l’absentisme d’Hollande, que va donar plena llibertat a Manuel Valls, quan era ministre d’Interior, per assenyalar els gitanos com “gent diferent” que no tenia intenció d’integrar – se, i per protagonitzar episodis com la deportació d’una nena en plena excursió escolar. Que el català sortís reforçat de l’escàndol i fos el membre més popular d’aquell govern dóna bona mesura del batec actual de la societat.