Després de sis anys de presidència, Barack Obama ha donat aquesta setmana un cop de puny sobre la taula i ha tornat a ser aquell polític ferm amb ganes de canviar les coses que va guanyar les eleccions il·lusionant la gran majoria de nord – americans. De fet, excepte amb la reforma sanitària, que tira endavant a empentes i rodolons, Obama no s’havia demostrat tan determinat a tirar endavant una qüestió de país. I ho ha fet amb un tema de gran transcendència com és la immigració il·legal, i amb una eina extraordinària com és l’anomenada acció executiva presidencial, el que aquí en diríem governar per decret. Obama ha actuat, a més, en un moment d’especial debilitat demòcrata, just després de les eleccions de mig mandat, tot i que per acontentar, cal no oblidar – ho, un electorat, el vot hispà, que creix molt i que, tradicionalment, s’ha mostrat fidel al partit del president.

Qüestions electorals a banda, és evident que la mesura presidencial, que permetrà regularitzar més de cinc milions d’immigrants, dels onze d’il·legals que es calcula que hi ha actualment a tot el país, és molt necessària. Primer, per posar fi a les situacions de marginació i injustícia social que genera la immigració il·legal i, en segon lloc, perquè els EUA no es poden permetre tenir fora de la llei –i que, per tant, no paguin impostos– un gruix molt important de la seva població. De fet Obama no fa res més que aplicar el sentit comú en un país que, recordem – ho, ha estat construït –i es continua construint– amb immigrants vinguts d’arreu del món. Un sentit comú que, abans que ell, van aplicar uns quants dels presidents que l’han precedit, tant demòcrates com republicans.