Houari Akouad va arribar amb la seva família a Manlleu ara fa 14 anys, quan ell en tenia 34. D’aleshores ençà no ha pogut aconseguir el permís de residència. Això l’ha portat a treballar sempre de forma precària i sense papers. És la cantarella de sempre: sense permís de residència no hi ha permís de treball, i sense feina no hi ha permís de residència. Fins al dia que l’autoritat decideix que ja n’hi ha prou d’estar al primer món, si no hi has nascut. Primer, en forma de sanció administrativa, el 2007. I després, el 21 d’octubre, citant – lo a la comissaria de la policia espanyola a Vic. D’allà al jutjat per una vista per determinar el seu arrelament al país. 14 anys després d’haver – hi arribat. La resolució que li van entregar, just abans d’endur – se’l a Barcelona, al temut Centre d’Internament per a Estrangers (CIE) de la Zona Franca, deia que no havia pogut provar que els seus dos fills de 15 i 18 anys estan escolaritzats, o que la seva dona treballa. Ell també ho fa, però no consta en cap paper. I Houari Akouad, 14 anys després d’arribar a Manlleu, ara ja fa més d’una setmana que és al CIE, amb l’ordre d’expulsió sota el braç i esperant que hi hagi prou marroquins com ell per contractar un avió cap a l’altra riba del Mediterrani. Després hauran de passar un mínim de cinc anys abans no pugui intentar tornar. És la llei espanyola. La seva família, dona i tres fills, de 26, 18 i 15, han començat a moure’s per evitar que se l’enduguin i demostrar el seu arrelament a Manlleu. Dimarts passat, acompanyats d’Asun González, l’advocada que els ha assessorat els últims dies, es reunien amb activistes d’Unitat contra el Feixisme i el Racisme (UCFR) d’Osona per veure si entre tots podien trobar alguna escletxa a aquesta nova forma de racisme institucional que representen els CIE, centres d’internament amb menys drets fins i tot que a les presons. Els tres fills i la dona d’Houari, que també volen demanar la intercessió de l’alcalde de Manlleu, Pere Prat, explicaven dimarts als activistes d’UCFR una història darrere una altra de les que s’han trobat aquests dies visitant el seu pare i marit, sempre darrere un vidre, al CIE. “El que més em preocupa és que no té ningú al Marroc, no té ni per pujar a un taxi”, explica Tamimount, la dona. “Porta al damunt la mateixa roba del dia que va anar a la comissaria”, afegeix Brahim, el fill gran, l’únic dels tres que no té la nacionalitat espanyola. Els seus dos germans sí que la tenen, ja que van néixer a Melilla. Ell ho va fer just un quilòmetre i mig més enllà, però en territori marroquí.