Quan el president Barack Obama va arribar al poder, una de les primeres patates calentes que va haver de gestionar va ser complir la promesa de canviar la llei d’immigració per fer front a l’existència d’un gros de població indocumentada al país sense cap mena d’oportunitat de legalitzar el seu estatus. En aquell moment van aparèixer els dreamers (‘somiadors’), joves nascuts, crescuts i educats als Estats Units que, pel fet de ser fills d’immigrats sense papers, veien reduïts els seus drets i les possibilitats d’un futur al país.

El pla que Obama tenia al cap incloïa sis punts bàsics: reforçar la frontera, millorar el control d’indocumentats dins del país, fer una campanya per alertar del perill de treballar als EUA sense papers, crear un nou tipus de visat per als “temps moderns”, ajudar els immigrats a ajustar la seva vida al país i trobar el camí per atorgar estatus legal als immigrats sense papers. Totes les mesures van ser rebudes amb eufòria pel col·lectiu immigrat, especialment pels llatinoamericans i pels de descendència llatina, que van veure en el president Obama l’empenta definitiva per fer el salt somiat i veure recompensats tots els anys de por d’una deportació.

Però res va canviar. La tan aplaudida reforma migratòria es convertia en una nova promesa incomplerta, amb l’excusa d’haver d’afrontar els pitjors anys de la recessió econòmica i la necessitat d’un acord bipartit per consensuar un text amb cara i ulls.

Amb el pas del temps, la crisi és la mateixa, però ha canviat de cara. El problema que es presenta ara a la frontera sud – oest del país ha tornat a posar de manifest la necessitat urgent de dur a terme una reforma migratòria que legalitzi la situació dels més d’onze milions d’indocumentats que viuen i treballen als EUA i que, alhora, freni el desig dels milers de persones que no tenen por de creuar la frontera, sigui com sigui, a la recerca del “somni americà” que els tregui de la realitat dels seus països d’origen. La recent onada migratòria té, però, un caire especial, un canvi en la manera d’arribar al país. Si bé fa uns anys arribaven adults amb la intenció de fer diners per enviar – ne al seu país, ara són menors (molts adolescents) que volen començar una nova vida en territori nord – americà. En aquesta partida, els menors juguen amb cartes guanyadores. Una de les últimes lleis que va signar George W. Bush, l’any 2008, just abans de deixar el Despatx Oval a Obama, regulava el fre de les deportacions de menors provinents de països no fronterers amb els EUA per analitzar si eren part d’una trama de tràfic d’infants: amb un bon advocat, el procés es pot allargar durant anys, temps en què estan lluny del seu país d’origen.

Veient l’escalada de les xifres, Barack Obama va demanar al Congrés una partida extraordinària de 2.758 milions d’euros per reforçar la seguretat i millorar els centres de detenció. Una petició que no va arribar a bon port. Des de les files republicanes, per aprovar aquesta partida d’emergència, exigeixen un canvi de la llei de Bush que no distingeixi països, un fet que acceleraria les deportacions. Però els demòcrates s’hi neguen de ple, emparant – se en el dret de l’infant a un judici digne. El president, per la seva banda, veu amb molta preocupació la possible falta de recursos a partir de setembre de tots els serveis fronterers.