Imagineu la següent situació: és un turista més, un valencià mascle o femella adult passeja pels carrers de Teheran, de Bangkok, o New York, per exemple, amb una blavera penjada de la motxilla, un bell somriure al rostre, ulleres de sol, pantalons Lacoste i samarreta on es pot llegir “No mos fareu catalans” i un dibuix d’un rat penat. Sobtadament, dos joves nadius del lloc se li apropen i li propinen un parell d’insults en una llengua que el caminant no entén, i un tercer intenta, sense èxit, pegar – li un cop de puny. El titular de l’endemà és inevitable: “Jove valencià víctima d’atac xenòfob”. Es pot fins i tot crear un enfrontament diplomàtic, amb la delegació de la Barbaritat Balensiana amenaçant en denegar l’entrada a Marina d’Or. Fabra el Menor muntaria en còlera, i enviaria el seu amic Julio Iglesias com a mediador del conflicte.

Ara situem – nos a Barcelona o a València, on, al metro, un jove asiàtic és agredit, humiliat i amenaçat de mort. S’obri la investigació i tot es queda en una amonestació, una multa, o, com a màxim, tres mesos a un reformatori perquè, pobrets, són xiquets, no saben què fan. I damunt són també de fora, russos. No catalans. Bé, sí, però de l’entorn de Ciutadans, que és com si no foren catalans, ja que el pare de la criatura, amb DNI espanyol, decidí “fugir” de Barcelona per caure en les brases dels catalanistes valencians, que encara són pitjors. El conflicte es minimitza i es ridiculitza. A les xarxes, la polarització és evident: “Xinos aneu – se’n a Àsia”; “Nazis aneu – se’n a …” El discurs és tan ric i la polèmica tan preciosa que tot queda en un joc d’infants. El mundial encara va en marxa, i cal estar pels fitxatges del curs vinent, la bota d’or, Cristiano i Messi.

Malauradament per a tots, les agressions xenòfobes són comunes arreu de l’Estat, d’Europa, del món. I potser perquè són tan comunes, el ciutadà desenvolupa una mena d’immunitat, d’indiferència, al respecte. Però atenció a la dada, que això sí és rellevant: si un europeu o nord americà és apallissat al mercat de Karachi. als carrers de Lusaka, al centre de Nairobi, aleshores tots els mitjans de comunicació, ONU, cascs blaus, Nostre Senyor i tot el cor d’àngels es personifica. Perquè, i això ho sabem tots, la nostra vida val molt més que la d’un asiàtic, un africà o un indígena de qualsevol indret del planeta. Què valuosos que som, els habitants dels “països civilitzats”. En aquest cas, la immunitat esdevé coacció, i la indiferència es converteix en manifestacions de suport, bloqueig econòmic, retirada de passaports, tancament d’ambaixades. Quins cervells més privilegiats hem creat: per un cap nostre han de rodar milers dels altres. Quina potència, quina capacitat de convocatòria. La mort de cent xiquets al dia a Etiòpia és rebuda amb un “què hi farem”. La mort d’un zigot de cinc setmanes a l’úter valencià adquireix, però, categoria d’assassinat en primer grau. I encara gràcies que no vas a la presó, mare desnaturalitzada.

Imagineu la situació: és un turista més (un subsaharià, un paquistanès, un vietnamita) mascle o femella, adult, passejant pels carrers d’Alacant, de Tarragona, del vostre poble. Vesteix bata llarga, turbant, vel, barret en punta. Porta una bandera on es llig “Black Power”, “Yellow Power”, “Allah Power”. Endevineu el final del conte?

www.fotosifideus.blogspot.com