La pel·lícula Cabaret, situada en el Berlín del 1930, conté una seqüència que des que la vaig veure, l’any 1972, em burina pel cap. Comença amb el primer pla molt tancat d’un nen ros com un fil d’or que entona una cançó d’arrencada molt dolça. Quan ja t’has enamorat del nen i de la cançó, la càmera es retira a poc a poc per anar a buscar el pla general. Resulta que el nen angelical va vestit amb l’uniforme nazi, que canta amb el braç enlaire, que la cançó és un himne hitlerià i que ens trobem en la terrassa d’un cafè, els clients del qual s’han alçat per fer de cor, tots amb el braç igualment erecte.

Dimarts, TV3 va emetre el reportatge A la dreta i més enllà, sobre el feixisme que s’estén per Europa i també per Catalunya. Els haig de confessar que al primer moment em vaig sentir incòmode i vaig estar a punt de tancar. Josep Anglada, líder de la racista Plataforma per Catalunya, i els seus esbirros, que fins ara havien tingut poca presència a la televisió pública, es presentaven ells mateixos com uns benefactors dels dèbils “d’aquí”, dels de “casa”, en contra dels de “fora”, sense que la veu en off o algun comentarista els censurés o els denunciés les intencions, almenys amb prou força. Les prioritats de l’angelical Anglada, les accions dels joves que anaven a socórrer la famílies necessitades “de casa” i l’agraïment d’aquests beneficiats podien resultar convincents per a molta gent sensible al populisme. De moment, aquest senyor té una bona colla de regidors pels ajuntaments del país –quatre en el meu, a Mataró.

Per fortuna, i amb tota l’astúcia del món, els realitzadors van obrir el plànol. Vam passar a França, amb la família Le Pen triomfant, i de França, on encara es mantenen les formes com s’hi mantenen de moment a Catalunya, vam saltar a Grècia, on vam saber com acaben els anglades que serveixen menjar als “de casa”: fent el pacte de la fam, pegant i matant els que no ho són. El plànol general va tornar a Catalunya, amb personatges que “executarien” tothom, amb el president Mas com a figura destacada, i va acabar a València, on ja hi va haver una “execució” sense que la policia o la justícia hagi actuat en cap dels dos casos amb contundència.

Una altra pel·lícula: L’ou de la serp, d’Ingmar Bergman. En l’etapa de gestació, la serp és un animaló insignificant i simpàtic, visible a través de la membrana transparent de l’ou. No s’endevina el mal que faran quan es facin grans, ni la serp ni el nen ros que canta per als de casa, però com que ja som grandets i n’hem vistes de tots colors, ho podríem intuir per evitar – ho.