A Londres han posat unes punxes d’acer sota els ponts i en altres llocs de la intempèrie per impedir que s’hi acomodin els rodamons i els sense sostre. Se n’han divulgat fotografies, i molta gent ha quedat impressionada perquè realment aquests llits de faquirs pensats per als que no són faquirs fan molta angúnia. Quan jo era petit, passava per una casa de carrer que per dissuadir els lladres havia protegit la tanca del jardí amb ampolles trencades, fixades amb ciment al carener. Més tard els vidres van ser substituïts per unes reixes acabades amb llances, i tot i que també han de fer mal, sempre m’ha quedat a la memòria el dolor suprem que havia de causar el material que treballen els vidriers. La protecció de la propietat pública o privada incentiva la creativitat, i jo m’imagino l’amo d’aquella casa, que devia ser un senyor d’aparença respectable i pare amabilíssim, maquinant de nit i sense poder dormir la manera més eficaç perquè els lladres passessin de llarg. Va trobar el vidre trencat com altra gent en altres llocs ha trobat el filat de punxes, el filferro que electrocuta o la trampa que atrapa la cama o fa caure en un pou. Qui s’inventa i aplica aquestes arts no en deu tenir prou de saber – se segur sinó que mentre les rumia i elabora deu calcular amb certa satisfacció les conseqüències que tindran sobre els intrusos.

Aquí les estalagmites de Londres han estat acollides amb un cert escàndol, i hi ha qui les atribueix al caràcter dels anglesos, que són uns ciutadans que tan poden manifestar una educació exquisida com una gran brutalitat a l’hora de defensar – se. Sí, però “aquí” no en tenim prou de protegir les fronteres de Ceuta i Melilla amb un filat, sinó que enriquim el filat amb ganivets. Els bancs de les parades d’autobús de Barcelona i altres llocs no estan inclinats per culpa d’un cargol fluix sinó pensant que el rodamón que s’hi ajegui rodoli i caigui a terra. Els bancs individuals que han substituït els bancs llargs col·lectius als parcs i les places de les ciutats no són un caprici del disseny sinó que amb el que portem dit vostès ja s’imaginen quina utilitat tenen. Dormir assegut sempre és més desaconsellable que fer – ho estirat.

Mentre rumiem la manera d’ordenar la immigració que ve de l’Àfrica, posem ganivets a la frontera. Mentre esperem resoldre la crisi, instal·lem bancs relliscosos. Aquestes mesures disgusten perquè són pròpies de governants i alcaldes sense ànima, però el dia que els usuaris de l’autobús troben algú a qui han tret de casa dormint sota la marquesina, tot són fàstics i protestes.