De la massacre només van escapar sis habitants. Un d’ells, Robert Hébras, evoca per què ningú no va témer res. “La població es va deixar ser conduïda en bloc sense sospitar què els esperava. Vist ara sembla estrany, però a l’època no coneixíem els camps de concentració, per això van seguir les ordres d’aquells soldats, ningú es podia imaginar que allò acabaria com va acabar”, relata. A l’església, de l’horror de l’asfíxia i de la metralla només va fugir Margueritte Rouffanche, a través d’una finestra. Una dona li va entregar el seu nadó per salvar – lo, però el plor de l’infant va activar la ràfega que va matar mare i fill i va ferir Rouffanche amb cinc impactes de bala. Fingiria estar morta, i cap oficial nazi ho va verificar.

La més colpejada: la de Maria i Antonia Pardo Guirao. d’Esparragal (Múrcia), Antonia arriba abans de la Guerra Civil a Badalona i es casa amb Francisco Lorente Prior, botiguer al carrer Rosselló de Barcelona. Els bombardejos els animen a emigrar i Maria, unida a la germana, marxa amb ella i es casa amb el mestre José Serrano Robles, originari d’Almeria. L’exili és tràgic: aquell 10 de juny del 1944 a Oradour moren José Serrano, l’esposa Maria i els tres fills (Armonia, de 3 anys, i els bessons Esther i Paquito, de deu mesos). Antonia morirà amb la seva filla Núria Lorente (8) a l’església. Només sobreviu el barceloní Francisco Lorente, vidu i havent perdut la seva filla. Ingressat pel xoc, Lorente viatjarà a Argentina ofegat per la culpa de ser ell qui va guiar la resta fins a França. L’últim que se sap d’ell és que envia una carta en va a la mare d’Antonia i Maria pregant ser perdonat pel drama del qual es culpa. “És tràgic tant el destí com la culpabilitat que els feixismes fan pesar sobre els oponents polítics en el cor de les famílies”, diu Léger. La investigadora estira el fil oint Asunción Olmos Pardo, neboda de Maria i Antonia, però aquest diari té el mateix relat gràcies a Rebeca Corbalan, néta de Paulina Pardo Guirao. A l’abril, Rebeca va anar a Oradour i va tornar amb el cor encongit. “No van decidir mai a quin bàndol estaven, perquè mai ningú els ho va preguntar. Algú els va prendre aquest dret. El que sí van decidir va ser anar al país veí buscant un demà lliure, sense fam ni por per als seus fills; però allà algú els va prendre un altre dret inalienable: el dret a la vida”, assegura Corbalan, que relata el cru dilema familiar entre voler saber i el dolor de saber.

A l’agricultor Joan Masachs Prat, la massacre li roba dues filles, Angelina i Emília, de Sabadell. En el cas dels Téllez, moriran el saragossà Juan Téllez Dominguez, la dona María Téllez, de Sant Feliu de Llobregat, i els fills barcelonins: Miquel (11 anys), Armonia (8) i Llibert (un any), que figura per error com a “Philibert”. L’última família trencada a Oradour és la de Joaquín Gil Egea, de Terol, que perd la dona Francisca, les bessones Pilar i Francisca, i una parent barcelonina, Carme Espinosa.