Beppe Grillo no s’ha pres mai bé les derrotes. Malgrat que el seu partit ha sigut el segon a les europees amb un 21% dels vots, i que el Moviment 5 Estrelles irromprà al Parlament d’Estrasburg amb 17 diputats, la victòria aclaparadora del Partit Demòcrata (PD) de Matteo Renzi –amb un 40,8% del total– ha deixat el còmic populista molt tocat.

El lema de la campanya grillina era Guanyem nosaltres!, i el seu cap n’estava tan convençut que havia assegurat que si perdien, és a dir, “si el PD obté més vots que l’M5E”, plegaria ipso facto. El PD pràcticament els ha doblat, però Grillo, com qualsevol cabdill aferrat al tron, hi ha trobat gust, al poder.

Després de perdre 3 milions de vots, el multimilionari genovès va aparèixer en un videomissatge al seu blog en què, agitat com sempre, explicava el motiu, segons ell, de la derrota. “Hem perdut perquè Itàlia està plena de jubilats que no es preocupen pel futur dels seus néts!”, va dir, amb una barreja de prepotència i condescendència. Ahir va afegir que tard o d’hora governaran el país i llavors, als qui no li donen suport “no els quedarà més remei que plorar”. L’anàlisi de Grillo està en la línia de molts parlamentaris 5 estrelles que a través de les xarxes socials van fer córrer el missatge “Itàlia no ens mereix”. Aquest tipus d’actituds mancades d’autocrítica i que transpiren un elevat sentiment de superioritat moral són una de les causes que poden ajudar a entendre el progressiu desencant amb l’M5E.

Però n’hi ha moltes altres. Un bon nombre dels que van votar Grillo el febrer de l’any passat atrets per una proposta trencadora han quedat decebuts veient l’immobilisme –i la incapacitat política– dels grillini al Parlament. El seu cap els defensava amb una frase que parla per si sola: “De moment ens limitem a expressar la ràbia; quan aconseguim el 51% ja farem política.”

La campanya de Grillo ha estat agressiva i confusa, sense un programa definit. La seva obsessió per fer creure que no són “ni de dretes ni d’esquerres” l’ha traït: ha volgut abraçar un espectre massa ample. Tot l’espectre, per ser exactes. Mentre picava l’ullet als grups en defensa del dret a l’habitatge, estenia els braços a les joventuts feixistes. Als mítings, citava sense pudor Hitler –“m’hi comparen, però jo el supero”, va arribar a dir–, el comunista Berlinguer o Mussolini. Ho ha amanit amb una mica d’ecologisme, molt d’antieuropeisme, proclames en favor de tancar les fronteres per evitar “invasions” d’immigrants i referències al moviment dels indignats. No ha volgut mai dialogar amb cap partit italià. No es volia “contaminar”, ja que per ell els polítics “estan tots morts”. Durant la campanya va dir que no tancava la porta a pactar amb Le Pen. I ahir va volar a Brussel·les per reunir – se amb Nigel Farage, líder xenòfob i populista de l’UPIK anglès, a qui Grillo troba “fantàstic” i de qui ha fet propaganda publicant fins i tot una entrevista seva al blog del moviment. Les amistats sempre delaten.