Amb un discurs irònic, emotiu i contundent sobre les polítiques alternatives al pensament únic que aplica a l’Equador, Rafael Correa es va posar ahir a la butxaca el públic del Paranimf de la Universitat de Barcelona (UB), que era tant o més ple que les paradetes de la rambla Catalunya on, a aquella hora, alguns estudiants venien flors amb el reclam reivindicatiu: una rosa per a la matrícula.

Envoltat del núvol presidencial, Rafael Correa probablement no va veure les demandes universitàries, però coneix bé les retallades en l’educació catalana i va aprofitar l’acte d’investidura com a doctor honoris causa per dir que sent “com a pròpia” la diada de Sant Jordi, per lloar la resistència del poble català per preservar la seva cultura, “perquè les idees sempre superen les armes”, i per remarcar que l’Equador ha quadruplicat el pressupost educatiu des que ell va arribar a la presidència (2007). De fet, “la cartera amb més recursos assignats” és la d’Educació.

Una anàlisi lúcida de la situació al seu país i a l’entorn regional, el disseny d’uns ambiciosos programes educatius i un bon pla per a la lluita contra les desigualtats a través del foment de l’ocupació (a més del salari mínim, a l’Equador hi ha el salari digne, és a dir, el que permet a una família poder tirar endavant) són alguns dels mèrits atribuïts a Rafael Correa per part del catedràtic de teoria econòmica i exrector de la UB, Joan Tugores, i del catedràtic de didàctica de les ciències socials Joaquim Prats, els padrins acadèmics del president sud – americà.

Parafrasejant John Kenneth Galbraith, (“un economista que no analitza qüestions de poder és un complet inútil”), el mandatari va dedicar l’honoris causa als immigrants equatorians que viuen a Catalunya, fills del daltabaix financer a l’Equador durant els anys noranta. Així mateix, i referint – se a la crisi europea, va criticar el que anomena una “teoria econòmica teoclàssica”, que legitima els excessos del capital. Correa també va mostrar el rebuig cap a “les clàusules absolutament abusives dels contractes hipotecaris que han ocasionat que tot el risc repercuteixi en les famílies”, i, finalment, va assegurar: “La inflexibilitat dels bancs ens ha portat a un despropòsit ètic: persones sense llar i cases sense persones.”