Diuen que la guerra freda és cosa del passat, però la seva retòrica continua ben viva. La crisi d’Ucraïna ha donat ocasió perquè tots els bàndols despleguessin els seus recursos propagandístics i la seva capacitat d’acció encoberta. Això crea una situació d’una fragilitat alarmant, en la qual qualsevol provocació reeixida pot ser l’espurna que encengui un conflicte que ningú vol. La solució diplomàtica que semblava haver – se assolit a Ginebra per acord entre la Unió Europea, els EUA, Ucraïna i Rússia sembla esvaïda. Els russòfons de l’est d’Ucraïna es neguen a desallotjar les seus institucionals que ocupen, i els aliats més radicals del govern de Kíev –clarament ultradretans– mantenen les provocacions. En el rerefons hi ha Rússia, que manté un exèrcit a la frontera, disposat a intervenir i que difícilment acceptarà que la frontera oriental de l’OTAN quedi situada a uns centenars de quilòmetres de Moscou. De l’altra banda, els EUA i l’OTAN malden per oferir el seu suport al govern de Kíev i garantir una Ucraïna independent, mentre es rearmen a l’est d’Europa i prometen noves sancions si Putin persisteix en la seva política agressiva, que els experts defineixen com un intent de recompondre l’imperi soviètic. Donades aquestes posicions aparentment rígides, es fa molt difícil fer prediccions, però si no s’arriba a un conflicte obert tot fa pensar en una partició futura d’Ucraïna en dues zones d’influència. Una a l’oest, integrada a l’OTAN i sota la influència de la Unió Europea, i una altra, a l’est, russòfona i en l’òrbita de Moscou. Caldrà veure si les negociacions s’obren pas i poden evitar un enfrontament que les diferents provocacions amenacen de desfermar. Si fos així, la retòrica de guerra freda quedaria obsoleta i Europa es veuria immersa de nou en un perillós conflicte.