Valls forma part de l’ala més conservadora del Partit Socialista (PS), minoritària, i s’ha mostrat sovint com un membre del partit amb idees pròpies en qüestions sensibles.

Amb l’elecció del català Manuel Valls, Hollande sembla haver – se decantat per la segona opció. El president és conscient que posar Valls a Matignon irritarà l’ala esquerra del partit, i els socis de govern dels Verds, que caldrà veure si continuaran en la coalició. De moment, els dos ministres ecologistes del govern de Jean – Marc Ayrault ja han dit que no volen formar part d’un executiu liderat per l’extitular d’Interior, amb qui han tingut enfrontaments pel tracte dispensat per Valls als gitanos en situació irregular, als quals va relacionar amb la delinqüència i va jutjar com “diferents” dels francesos. El català forma part de l’ala més a la dreta del partit, minoritària, i s’ha mostrat sovint com un socialista amb idees pròpies en qüestions sensibles com ara l’augment de l’edat de jubilació, la supressió de la jornada laboral de 35 hores, la posada en marxa de quotes d’entrada d’immigrants, i la preeminència per l’ordre públic i la seguretat, conceptes conservadors que Valls defensa com republicans.

Una altra de les claus de l’elecció d’Hollande és el vessant econòmic. Tot i prometre dilluns l’aplicació de mesures que retornin la justícia social, el que popularment es coneix com apujar impostos als rics o rebaixar els dels treballadors, el president va engegar fa quatre mesos un pla de tipus neoliberal per rellançar l’economia i fer França més competitiva, amb Alemanya de referent. Un pacte de responsabilitat per abaratir el cost del treball a costa de retallar la despesa pública en 50.000 milions d’euros. En aquest full de ruta encaixa el renovador Valls, que en l’aspecte econòmic defensa una tercera via semblant a la de l’exprimer ministre britànic Tony Blair. El català considera que socialisme i estalvi són compatibles –que lluny queda el candidat Hollande que anava a salvar França i Europa de les directrius de l’austeritat–, i que cal més diàleg entre Estat i patronal. “L’esquerra s’ha d’acostar al món econòmic i empresarial”, va dir el 2011.

Per acabar, però no menys important, Hollande havia de millorar la imatge i la comunicació de l’executiu. I Valls, a més de ser el favorit dels francesos per succeir Ayrault, és el membre del govern amb més acceptació de l’opinió pública. El seu mètode d’actuació, a més, sempre present en els mitjans, sempre hiperactiu i desplaçat al terreny, es contraposa amb l’apatia d’un Ayrault que va provocar que Hollande assumís cada cop més responsabilitats i aparicions públiques, amb el seu conseqüent desgast, en un moment governamental tan complicat com l’actual. Valls aporta autoritat i popularitat, dos elements que faltaven fins ara a la imatge del govern, mancat de credibilitat després d’haver fet marxa enrere en algunes de les seves iniciatives per pressions d’associacions de treballadors, de grups ultracatòlics o de lobbies patronals. Més enllà d’això, però, l’elecció feta per Hollande no deixa de ser una manera de reconèixer indirectament que aquestes qualitats que aportarà Valls són les que li manquen a ell mateix com a cap de l’Estat.