Sempre fuig de la comparativa amb l’expresident francès Nicolas Sarkozy, però des d’avui Manuel Valls (Barcelona, 1962) tindrà més complicat desmentir aquells que el comparen amb l’excap de l’Estat. Fill del pintor català Xavier Valls i naturalitzat francès als 20 anys, comparteix amb l’antic líder de la UMP el gust per l’ordre i l’autoritat, valors conservadors que Valls defensa com a progressistes i socialistes perquè, segons diu, preserven la integritat de la República. L’esquerra es pregunta si Valls és realment d’esquerres, mentre la dreta desconfia del seu color polític però hi està en sintonia. Amb Sarkozy també comparteix la fermesa, la capacitat comunicativa, la determinació i la seducció de la càmera. Uns trets que manquen tant al president François Hollande com al ja exprimer ministre Jean – Marc Ayrault, i dels quals Sarkozy va fer el pal de paller de la seva política, més efectista que efectiva, precisament una de les crítiques recurrents al pas de Valls pel Ministeri de l’Interior.

El català va ser alcalde d’Évry, ciutat obrera a la perifèria de París, i diputat del 2002 al 2012. La seva diligent política municipal en matèria de seguretat i immigració el va arribar a fer entrar en les travesses per formar part del govern d’obertura de Sarkozy, el 2007. La nominació no es va produir, però el 2012 seria l’escollit per François Hollande per ser el primer policia de França. Des de llavors, Valls no només ha sabut apartar – se de la imatge desastrosa del govern, sinó que ha estat capaç de marcar – ne l’agenda. Amb casos com ara l’afer Leonarda i la deportació de gitanos en situació irregular, a qui ha relacionat amb la delinqüència, l’avui primer ministre s’ha allunyat en moltes ocasions dels valors, ja no només socialistes, sinó republicans, i ha conreat enemistats al seu propi partit. Ho demostren l’escàs suport (6%) que va rebre en les primàries socialistes per a les presidencials del 2012, però també diversos conflictes amb ministres i barons del partit.

Polèmic i habitual en els mitjans, ha portat els debats públics al seu terreny i n’ha sabut sortir reforçat, aprofitant – se de la debilitat de les dues cares visibles del govern, Hollande i Ayrault. Més enllà de les seves innegables qualitats comunicatives, el català s’ha guanyat els francesos escollint temes que generen consens entre la població. Així, s’entén que hagi estat capaç de moure’s amb solvència entre acusacions de racisme pel seu tracte mediàtic i polític als gitanos, però que van suposar el seu gran salt endavant, i que alhora hagi guanyat adeptes amb decisions de caràcter oposat, com ara la censura al còmic antisemita Dieudonné.

Des d’avui, els símils amb Sarkozy resideixen també en el camí polític. Partint d’un dels càrrecs més populars de França, ministre de l’Interior, tots dos van saber acaparar focus, tornar – se imprescindibles, i finalment guanyar la partida als seus respectius primers ministres (Ayrault el de Valls, Jean – Pierre Raffarin el de Sarkozy), amb qui mantenien una disputa interna. La hiperactivitat de Valls servirà de paraigua momentani a Hollande, però la debilitat del president i la popularitat i ambició del català fan pensar que el para – xocs d’avui pot convertir – se en ferm rival a la reelecció el 2017.