L’euroescèptic contra el proeuropeu. El líder dels liberaldemòcrates, el viceprimer ministre britànic, Nick Clegg, i el del Partit Independent del Regne Unit (UKIP, en la sigla en anglès), Nigel Farage, van protagonitzar dimecres a la nit el primer d’una sèrie de dos debats, preàmbul doble, d’una banda, de la imminent campanya europea i, de l’altra, de les generals de l’any vinent, en què l’UKIP amenaça de restar prou vots als conservadors —de fet, als tres grans partits tradicionals de l’espectre polític britànic, però sobretot als tories— per arrabassar a David Cameron la possibilitat de tornar a formar govern, ja sigui amb majoria absoluta o en coalició, com fins ara.

El punt de partida —“Hauria la Gran Bretanya de romandre dins la Unió Europea?”— ja és una vella polèmica al Regne Unit. Tant com ho és, des del 1972, la pertinença del país al club amb seu a Brussel·les. Clegg representa el partit més proeuropeu de l’espectre de Westminster i Farage és l’outsider, el populista demagog que, amb les proclames antieuropees, un discurs radical contra la immigració proper a la xenofòbia i la denúncia de l’amenaça per a la sobirania nacional que suposa formar part de la UE, mira de trencar el sostre dels Comuns, fins ara mai trencat, i entrar a la cambra en els comicis del 2015.

A més, Farage vol un referèndum de seguida sobre si romandre a la UE o sortir – ne, una consulta que Cameron ha promès pel 2017, sempre que guanyi les eleccions de l’any que ve i altres condicionants que, ara per ara, són difícils que s’acompleixin: per exemple, que Brussel·les accepti renegociar els tractats amb Londres i tornar – li competències que ja són comunes.

Més enllà de guanyador i derrotat després de l’hora llarga de debat radiofònic —a la cadena LBC—, qui havia guanyat abans de començar era Farage. Amb l’acceptació de Clegg de fer un debat sobre Europa amb el líder de l’UKIP, els antieuropeus adquirien l’altura política que l’establishment els negava, en resistir – se a enfrontar – s’hi. Què ha passat perquè s’hagi produït aquest gir? Bàsicament, la imminència de les europees, al maig, en què els lib dems, segons les enquestes, podrien quedar esborrats del mapa en favor de l’ascens de l’UKIP. Cal tenir en compte, a més, que aquestes eleccions es regeixen per un sistema que no és el tradicional britànic, que premia amb l’escó a qui guanya la majoria en una circumscripció, a diferència del proporcional europeu, que reparteix escons en funció del nombre de sufragis. El sistema europeu, doncs, afavoreix partits que són anti, paradoxa com la que permet a partits no democràtics prendre part en eleccions democràtiques.

Sobre el tema concret que es va tractar, res de nou. Clegg es va mostrar fred i calculador des del principi, refermant que “dins d’Europa el Regne Unit és més ric i està més segur”, i des del començament Farage es va mostrar apassionat i emfàtic, massa altisonant potser, destacant que “la immigració té un cost alt en llocs de feina i fa abaixar els sous britànics”. El primer es va anar afermant a mesura que passaven els minuts, i el segon es va anar desinflant en la mateixa proporció, a mesura que corria el temps.

L’un, Clegg, és l’experiència i la tradició del Londres més políticament benestant. I l’altre, Farage, igual de benestant, vol fer – se passar per una ventada d’aire fresc que escombri la pols de l’encarcarat sistema de tres partits de Westminster. Així, l’UKIP vol donar veu a l’anglès —no tant al britànic— antieuropeu traït pels tories.

Aquesta veu, però, a Farage li va tremolar força quan va explicar per què havia pagat amb diners públics, del Parlament que abomina, l’europeu, la feina que per a ell, com a secretària, feia la seva dona. Sense oblidar que també amb diners rebuts d’Estrasburg pagava la seva amant, o secretària de premsa, segons unes denúncies d’exmembres de l’UKIP a l’eurocambra.

No tot el que arriba d’Europa a les illes és dolent, però. Farage, que té poca gràcia a l’hora d’explicar acudits —semblen escrits per un maldestre guionista de campanya—, va admetre: “El menjar aquí ha millorat prou, cosa que està bé.” Un dels pocs acudits de la nit. Una de les poques rialles en un debat no intranscendent, però sí de poca volada política, perquè cap dels dos no serà mai veritable aspirant al 10 de Downing Street.

El debat continuarà la setmana que ve a BBC2, acceptat per tots dos per raons internes, no pas perquè interessés gaire a l’opinió pública. Aquesta, de fet, l’única cosa que n’haurà percebut, al final, és el resultat de les enquestes sobre qui el va guanyar. Farage, un 52%, Clegg, un 37%. El debat va tenir un resultat tan artificial com avorrit, i només va ser un assaig de conteses més dures i determinants.