22 d’abril del 2012. El partit d’ultradreta Front National (FN) quedava fora de la segona volta de les eleccions presidencials franceses. Una derrota dolça, ja que havia obtingut sis milions i mig de vots, un 17,9% del total. El millor resultat de la seva història, un any i mig després d’haver canviat de líder –de Le Pen a Le Pen, de Jean – Marie a Marine–. El relleu de pare a filla, el 2011, va alterar l’estratègia política del partit i el va dotar de l’ambició de fer – se gran. Fins aleshores, amb Jean – Marie Le Pen, el partit havia estat un pària, una amenaça, l’opció de la por i dels baixos instints. Marine volia normalitzar – lo, convertir – lo en una opció més enllà del vot protesta i del vot amagat.

La nova líder va professionalitzar la formació, en va modernitzar la imatge, la va rejovenir, va quadruplicar el nombre de militants i la va acostar al poble –“Som el partit de la vida real”, diu Le Pen–, en contraposició a l’establishment de polítics professionals. Però, en aquesta progressió, Le Pen també va voler trencar amb l’ideari més fosc del FN: va fugir de l’antisemitisme i el feixisme del seu pare, va farcir de dobles sentits el discurs contra la immigració i va omplir de retòrica efectiva l’escepticisme del partit amb Europa, gràcies al qual lidera els sondejos en les eleccions europees.

Més recentment, Le Pen s’ha mostrat bel·ligerant amb aquells que qualifiquen el FN de racista o de dreta. El partit, diu, no es pot entendre des de la lògica esquerra – dreta: és antisistema. La metamorfosi calculada l’ha portat a plantejar – se, fins i tot, la possibilitat de canviar el nom del FN per enterrar – ne més encara el vincle amb els orígens. En aquesta línia s’ha de llegir la crítica recent de Marine Le Pen a la llei de l’avortament espanyola; quan va transcendir, a mitjan desembre, Le Pen pare l’havia celebrat.

L’estratègia ha donat fruits. A més de les presidencials del 2012, un sondeig el maig de l’any passat revelava que Le Pen hauria deixat fora de la segona volta François Hollande si s’haguessin celebrat llavors. I una altra enquesta sobre la imatge del partit, publicada dimecres, revelava que un terç dels francesos comparteixen les propostes de la formació. També hi ha ajudat la política migratòria del titular d’Interior, Manuel Valls. El ministre socialista ha relacionat els gitanos irregulars a França amb la delinqüència i en ocasions ha portat el debat polític a terrenys com ara la immigració i la seguretat. Això ha legitimat les tesis d’un FN que directament prohibiria l’entrada al país dels gitanos europeus, que sovint alerta del perill d’islamització de França i que ja ha demanat una votació com la que fa uns dies a Suïssa va aprovar que es reguli l’entrada d’immigrants.