En els últims dies han passat dos fets que dialoguen entre si i que posen en evidència una hipocresia generalitzada. D’una banda la tragèdia de dijous de la setmana passada a Ceuta, on van morir quinze immigrants subsaharians quan intentaven entrar en territori espanyol. I de l’altra, el resultat del referèndum suís de diumenge passat, favorable a limitar l’entrada d’immigrants de la UE en el país helvètic. Poc després de la tragèdia de Ceuta, la Guardia Civil ens obsequiava amb una edició de vídeo sobre els fets que supera amb escreix les revolucionàries tècniques de muntatge que van encimbellar Godard com a fita del cinema. Paral·lelament la UE, l’Europa que aixeca tanques als immigrants del sud o que a les platges de Lampedusa i de les Canàries continua embetumant amb protecció solar els seus cossos bronzejats mentre els immigrants africans intenten arribar a la costa després de travessies arriscadíssimes, aquesta Europa –dèiem– amenaça de revisar els tractats contrets amb Suïssa.

Molts populismes llibertaris diuen que aquestes polítiques destructores dels drets humans són promogudes pels estats i “les elits de poder”. Sí. Però no només. Al voltant nostre, potser en el nostre mateix bloc de pisos, en els carrers dels nostres municipis, ha cristal·litzat una esfereïdora regressió dels drets de les persones. Molts ciutadans autòctons, de tots els estrats socials, han après que poden comprar a baix preu el treball i tot el temps sencer d’immigrants indefensos, sense cap altra oportunitat que la subsistència. Entre nosaltres, avui, molts drets humans són una qüestió de legalitat vigent i de poder adquisitiu. Pisos pastera on s’amunteguen diverses famílies, dones internes que treballen tots els dies de la setmana, jornalers que treballen 365 dies l’any en condicions més que precàries… Damunt d’aquests sorramolls construïm pomposes catedrals.