SOVINT I d’una manera creixent en els darrers
anys, els ciutadans d’aquest país
veiem com dia a dia se’ns retallen els nostres
drets, com se’ns acorrala i se’ns redueix
a la indefensió. Indefensió davant del mateix
govern, indefensió davant la justícia, les
forces de l’ordre, els bancs i les grans companyies
que tallen el bacallà. Indefensió davant
el poder legislatiu i el judicial, que
quan no actua en connivència amb la majoria
absoluta del PP, és inaccessible al ciutadà
que no pugui pagar-lo. Indefensió davant
els abusos, la corrupció i la impunitat
descarada de les castes dirigents reals a qui
ningú no ha votat i es continuen enriquint a
expenses dels estoics ciutadans. És greu.
És molt greu la constatació –innegable ja–
de com als ciutadans corrents de l’Estat espanyol
se’ls espolia dels seus drets –a cop
de llei– i se’ls escuren les butxaques: a cop
de taxes i impostos, i d’increments de preus
en els productes més bàsics com el menjar,
el transport o els subministres. Amb raó
marxa la gent a l’estranger. No només a
buscar-se la vida, perquè aquí no hi ha futur,
ni feina, ni n’hi haurà, sinó a buscar aixopluc
allà on l’espoli i l’estafa al ciutadà no
sigui tan flagrant.
Marxar. Exiliar-se. Emigrar. A la recerca
d’algun lloc on la impunitat no empari
aquells que des de les institucions fan burla
de la precarietat i protegeixen els membres
del seu «club», per més i més manifestament
que delinqueixin, perquè també tenen
jutges pels seus. Si la nostra indefensió –la
dels ciutadans amb DNI– ja esborrona, la
indefensió d’aquells que són al territori i no
disposen de documentació, és brutal. Persones
estrangeres que només pel fet de no tenir
la documentació que se’ls reclama, són
tancades en centres d’internament, que depenen
del Ministerio del Interior, on són retingudes
–contra la seva voluntat – i aïllades.
No estan detingudes per cap delicte, a l’espera
de judici, ni són a la presó per complir
una condemna. Simplement no tenen «papers
». I hi ha denúncies. De la plataforma
Tanquem els CIE, de SOS Racisme, perquè
allà tancades i aïllades, són «presumptament
» colpejades i vexades.
Això està passant a Barcelona, a la Zona
Franca, mentre la Delegación del Gobierno
nega l’accés al centre del Síndic de Greuges,
des de fa dos anys, i a Comissió de Justícia
i Drets Humans del Parlament de Catalunya.
Només un grup de diputats hi ha
aconseguit entrar fa pocs dies, fent-se passar
per familiars d’algun retingut. Perquè
als cops i a les vexacions s’afegeix ja una
mort –qualificada de «suïcidi» per la Policía
Nacional que n’és responsable–, una vaga
de fam i la deportació de testimonis dels fets
que es denuncien. Aquesta setmana la jutgessa
que investiga les presumptes agressions
de la Unitat Antiavalots de la Policia
Nacional ho ha hagut de prohibir. No fa gaire
tampoc, eren els Mossos qui acaparaven
l’atenció dels mitjans per qüestions igual de
tèrboles. No es pot parlar de democràcia
quan els cossos de seguretat de l’Estat són
una amenaça per la gent i el govern central
els dóna encara més potestats contra la ciutadania.
Està passant a casa nostra aquests
dies. De moment, la justícia ha intervingut
per establir una sèrie de modificacions en la
gestió d’aquest Centre d’Internament de la
Zona Franca. Potser ara sí es dedicarà espai
als mitjans a la vulneració dels drets humans,
ara i aquí.