Si hi ha un tret distintiu que caracteritza la Lliga Nord és la seva obsessió pel color de la pell de la resta d’éssers humans. A diferència d’altres partits d’extrema dreta europeus, la Lliga Nord, a més, ni tan sols ha intentat mai dissimular el seu racisme. Ans al contrari: n’ha fet bandera.

A còpia de sentir – les, els italians s’han acostumat a les declaracions xenòfobes dels dirigents leghisti, que han format part del govern d’Itàlia al costat del magnat Silvio Berlusconi en més d’una ocasió. Frases èticament obscenes que si les proferís qualsevol altre polític cridarien l’atenció, però que, tractant – se de la Lliga Nord, solen ser rebudes amb un “ah, és clar, leghisti”.

Un peix gros de la Lliga Nord propens a “parlar sense embuts” és Mario Borghezio, exeurodiputat. Algunes de les seves frases més famoses són “els africans són africans, pertanyen a una raça diferent de la nostra que no ha produït grans genis” o “contra l’immigrant, només cops de bastó”. Quan Barack Obama va ser reelegit president dels Estats Units, la seva valoració fou: “Ha guanyat Obama perquè a Amèrica no hi ha raça pura, sinó mestissa. Ha guanyat aquesta Amèrica multiracial que em toca els collons.” Ah, sí. Un altre tret distintiu del leghisme és el llenguatge barroer. “Popular”, en diuen ells.

La Lliga Nord ha basat el seu partit en l’odi al diferent. Principalment a l’immigrant. El fundador de la Lliga Nord, Umberto Bossi, recorda sovint que “els immigrants tenen drets, però només a casa seva”. Deu ser per això que en els pamflets electorals de la Lliga Nord s’hi poden llegir, a part dels típics “Primer els de casa” –que tan bé ha copiat el seu deixeble Josep Anglada–, atrocitats com aquesta: “Tortureu els immigrants: és en defensa pròpia!”.

No és difícil d’imaginar com va rebre la Lliga Nord la primera ministra negra en tota la història d’Itàlia, la metgessa d’origen congolès Cécile Kyenge, que va arribar a Itàlia fa tres dècades com a immigrant clandestina i actualment és ministra d’Integració. “Quan veig la seva cara, no puc evitar pensar en un orangutan”, va dir, referint – se a la ministra demòcrata Roberto Calderoli, vicepresident del Senat italià.

Cécile Kyenge ha hagut de suportar fins i tot que una consellera municipal leghista de Pàdua, Dolores Valandro, li digués que “hauria de ser violada per una banda de negres per venjar la memòria de totes les italianes blanques que han estat violades per negres”. També és habitual que a Kyenge militants de la Lliga Nord li llancin plàtans durant actes públics i li enviïn de tant en tant amenaces de mort.

La ministra, per la seva banda, ha aguantat sempre estoicament l’allau d’insults que li han caigut al damunt. Aquesta setmana, però, la Lliga Nord ha anat un pas més enllà. Ha començat a publicar a través de l’òrgan del partit, La Padania, una secció diària titulada “Aquí Cécile Kyenge”, en què es detallen tots els desplaçaments de la ministra. Un calendari que s’ofereix als lectors interessats perquè puguin anar a “mostrar el rebuig contra la ministra de la negror”.

Es tracta d’un acte intimidatori que ha esgotat la paciència de Kyenge, que, en declaracions efectuades al diari milanès Il Corriere della Sera, ha demanat que s’acabi d’una vegada “aquesta campanya racista de la Lliga Nord”.

Lluny de refredar la polèmica, Roberto Maroni, home fort del partit, ha respost que no troba res de dolent en la secció del diari del seu partit i que “és lícit protestar contra una ministra”.