L’arribada de l’any nou i, amb aquest, la fi del període de transició que limitava el nombre de treballadors de Bulgària i Romania per instal·lar – se legalment al Regne Unit –limitat des de l’ingrés dels dos estats a la UE, el 2007– ha despertat una de les cares més desagradables del Partit Conservador britànic i del primer ministre del país, David Cameron.

Una cara, però, que cada vegada és més comuna a l’Europa de la crisi, que no és en absolut patrimoni de les formacions menys progressistes. Pressionat per la gran contestació tradicional que hi ha a les illes Britàniques sobre la pertinença a la Unió, i amb l’ombra cada vegada més amenaçadora per als seus interessos electorals del Partit Independent del Regne Unit (UKIP, en les sigles en anglès), un partit que té com a primer punt programàtic la sortida del país de la unió, Cameron va anunciar fa unes setmanes l’entrada en vigor, el mateix 1 de gener de 2014, d’una sèrie de mesures restrictives sobre drets dels immigrants d’aquests dos estats, tendents, segons les seves paraules, a “fer menys atractiu el Regne Unit a aquells que pensin que és fàcil arribar – hi i reclamar beneficis socials”.

Així, a partir d’ara, durant els primers tres mesos d’estada al país, els immigrants no rebran cap ajut –49 euros setmanals rebien– mentre busquen feina. Un cop passats aquests primers tres mesos, en què suposadament el futur treballador s’haurà esmerçat a aconseguir un lloc de treball, es podrà començar a rebre la contribució, però només per un període màxim de sis mesos. Si després de mig any el beneficiari encara no té feina i no pot demostrar que té una bona oportunitat d’aconseguir – ne, se li retirarà la renda d’ajuda adjudicada.

La nova llei, però, no especifica quin és el barem per mesurar de forma objectiva l’oportunitat que es té o no de trobar feina. Fins ara, els nous immigrants podien demanar, des del primer mes d’estada al Regne Unit, aquests beneficis. També podien, passat aquest temps, sol·licitar un plus per a l’habitatge, sempre en funció del salari, plus que ara només podrà reclamar – se al cap dels tres primers mesos d’estada al país. El populisme antiestranger de Cameron va molt més enllà, però. I s’inscriu, tanmateix, en la promesa que a principis d’any va fer el premier de convocar abans de finals de 2017 un referèndum sobre la continuïtat dins de la Unió, sempre que guanyi les properes eleccions generals, que s’han de celebrar el maig de 2015.

Si obté el suport dels electors, Cameron picarà porta a porta a les cancelleries de la Unió, i especialment a les de París i Berlín, per aconseguir unes condicions especials que li permetin vendre als seus conciutadans que ha aconseguit repatriar un seguit de poders.

A més, també vol un canvi en les estructures del club que permeti la pertinença a la carta, més o menys integració en funció dels interessos nacionals – estatals.

Potser una de les reclamacions més altisonants de Cameron, expressada en forma d’amenaça en la darrera reunió del Consell Europeu, del 18 i el 19 de desembre, és que s’estableixin controls més ferris a la lliure circulació de persones dins de les fronteres comunitàries. L’Europa de la Unió, però, santifica la lliure circulació de béns, capitals, serveis i persones. La demanda britànica atempta contra un dels seus pilars bàsics.

En el seu afany de dissenyar de nou els tractats que lliguen els 28 socis, Cameron va anunciar, en una roda de premsa posterior al final de la cimera, que estaria disposat a vetar l’accés de nous estats llevat que s’estableixin controls més ferms a la circulació de persones dels nous membres. Un altre paràmetre per permetre l’accés de ciutadans d’un país (nou soci) a un altre (antic) seria, a petició britànica, la no – existència de grans diferències de PIB, així com de salaris.

La lluita oberta per Cameron amb Brussel·les es jugarà, fonamentalment, l’any de les europees, i serà prèvia també a les generals de la Gran Bretanya, i quan ja hi ha tímides aproximacions entre la Unió i estats com Albània o Sèrbia, que un dia podrien ser candidats a accedir – hi.