Els sud – africans es van unir ahir en un dia de dol per la mort de Nelson Mandela, el seu primer president negre i artífex de la pau i la reconciliació al país després de dècades de segregació racial, que va rebre un sentit i unànime homenatge arreu del món. Mentre alguns sud – africans celebraven el llegat de Madiba –com se’l coneixia familiarment– amb càntics i danses, d’altres expressaven obertament el temor que la desaparició de l’heroi antiapartheid faci el país més vulnerable i tornin les tensions socials i racials.

El president sud – africà, Jacob Zuma, va anunciar que el funeral d’estat tindrà lloc el pròxim 15 de desembre a Qunu (sud – est), el poble on va créixer Mandela i on serà enterrat. Prèviament, dimarts vinent, se celebrarà una missa oficial per a l’expresident a l’estadi de futbol de Johannesburg, on es va jugar la final del mundial del 2010, i entre dimecres i divendres les seves restes reposaran a la seu del govern sud – africà, a Pretòria. “Passarem aquesta setmana [entrant] plorant la seva mort, però celebrant també una vida ben viscuda”, va declarar Zuma.

Tot i els missatges oficials que la mort de Mandela, als 95 anys, no farà tornar Sud – àfrica al seu passat segregacionista, alguns temen que la desaparició del líder pacifista faci renéixer vells dimonis. “Em fa por que el país es torni més racista i faci fora els estrangers”, deia Sharon Qubeka, una secretària de 28 anys del municipi de Tembisa. “Només Mandela ens mantenia units”, hi va afegir. Les banderes van ser abaixades a mig pal arreu del país i la borsa de Johannesburg va aturar les activitats durant cinc minuts.

Però no tothom veu el futur amb pessimisme. Centenars de persones van omplir els carrers al voltant de la casa de Mandela, a l’elegant barri de Houghton de Johannesburg, cantant i ballant en memòria del desaparegut expresident. L’ambient no era pas de tristesa, sinó d’exaltació i tribut a la figura de l’heroi antiapartheid. “Visca Mandela!”, “Llarga vida a Mandela!”, cridaven. Entre la multitud hi havia famílies amb nadons, treballadors amb uniforme i homes de negocis amb vestits i corbata. Entre la gentada, hi havia Michael Lowry, un jove de 16 anys que no té cap record del sistema d’apartheid, que va durar fins al 1994. El llegat de Mandela permet que avui pugui tenir amics no blancs. “Els meus pares m’explicaven històries [de l’apartheid] i em quedava sorprès que un país així pogués existir. No em podia imaginar anant a escola amb només amics blancs”, es va exclamar Lowry.

També hi va haver diversos actes de condol a Soweto. Un altre veterà lluitador contra l’apartheid, el bisbe anglicà i premi Nobel de la Pau Desmond Tutu, va retre homenatge a Mandela celebrant una missa multitudinària a la catedral de Sant Jordi, a Ciutat del Cap. “Donem – li el regal d’una Sud – àfrica unida”, va proclamar Tutu, que es va declarar “destrossat” per la mort del veterà dirigent. Tutu va carregar contra aquells que pronostiquen una baixada als inferns amb la mort de l’expresident. “Dir això és desacreditar Sud – àfrica i el llegat de Madiba”, va afirmar en un comunicat. “El sol sortirà demà i demà passat i l’altre… Potser no ens semblarà tan brillant com ahir, però la vida continua”, hi va afegir.

El dolor per la desaparició de Madiba ha arribat a tots els racons del planeta. A Nova York, les banderes dels 193 estats membres de l’ONU plantades enmig de la Primera Avinguda de Manhattan van ser abaixades a mig pal, i l’Assemblea General va guardar un minut de silenci en honor a l’expresident sud – africà.

Per a Sud – àfrica, la mort del seu líder més estimat arriba en un moment en què el país viu conflictes laborals, protestes creixents per la baixa qualitat dels serveis, un ascens de la pobresa, la criminalitat i l’atur, i diversos escàndols de corrupció, que taquen el mandat del president Zuma. Molts veuen encara Sud – àfrica –la principal economia del continent, però també una de les societats més desiguals del món– lluny de La nació de l’arc de Sant Martí, el país pacífic i pròsper que somiava Mandela quan va sortir de la presó el 1990, després de passar – hi vint – i – set anys. “Em sento com si hagués perdut el meu pare, algú que es cuidava de mi”, afirmava Joseph Nkosi, un guàrdia de seguretat de 36 anys. “Ara, sense Madiba, sento que no tinc cap oportunitat. Els rics seran cada cop més rics, s’oblidaran de nosaltres, i els pobres no importaran. Mireu els nostres polítics, no n’hi ha cap com Madiba”. A Soweto, on va viure Mandela i on es va iniciar la revolta dels negres oprimits, els habitants d’aquesta localitat manifestaven, per damunt de tot, el seu agraïment: “L’inevitable ha arribat. És un dia trist, però Sud – àfrica i el món ja s’ho esperaven i podem donar gràcies a Déu per la seva vida”, va dir el germà Sebastià, a l’església catòlica Regina Mundi, punt de trobada dels opositors a l’apartheid.

Mandela també va rebre paraules de reconeixement de Frederik de Klerk, l’últim president blanc sud – africà i antic adversari polític, que el va fer sortir de la presó abans de negociar la transició democràtica i de compartir el 1993 el premi Nobel de la Pau amb ell: “Va ser una inspiració per a tot el món”, va dir.