Les noticies que arriben d’Espanya als que hem emigrat per qualsevol raó adquireixen en l’estranger una dimensió profundament dolorosa, de terrible impotència i ràbia difícilment continguda. Potser ara més que als anys cinquanta i seixanta, em faig una composició d’idees és clar, perquè en el present l’immigrant de qualsevol part de l’Estat és, en termes generals, fill d’aquelles generacions que eixiren fora a buscar – se el pa dels seus i, alhora, a trobar la dignitat que la seua desagraïda terra els negava. Amb la particularitat que l’Administració pública ha contribuït decisivament a formar – nos en temps de democràcia.

La mà d’obra —què coses, la lluita de classes que hui sembla que passa desapercebuda impregna encara el vocabulari del món del treball— que, menystinguda i marginada a casa nostra, ara marxa i es dispersa per eixos mons de Déu per obrir – se camí en el difícil i contradictori context d’un planeta globalitzat és, al capdavall, l’agre resultat de la debilitat d’una societat que mira cap un altre costat davant dels problemes de fons, estructurals, que disten de cohesionar – la i aprofundeixen les escletxes en tots els sentits imaginables.

Espanya va despoblant – se de cervells privilegiats, molts d’ells excepcionals, de gent competent en els seus respectius camps d’acció que, en nombrosos casos, nasqueren posteriorment a 1975 i pateixen idèntica desafecció esgarrifadora que els seus predecessors en fer la maleta i veure’s condemnats a refer les seues vides ben lluny, veritablement exiliats d’un ambient que no és el seu perquè els rebutja i que els seus soferts progenitors, ni en el pitjor dels seus malsons, mai no hagueren ni tan sols imaginat.

Tanmateix, arreu l’Estat espanyol ens trobem una notable població d’immigrants que, pels mateixos motius o de pitjors encara, emigrà dels seus respectius països a la recerca d’una millor vida i que, ara per ara, es veu atrapada en la desraó d’un miratge imprevist que els constreny en terra de ningú i sense massa possibilitats de saludable progrés.

Un pervers embolic que certifica la desintegració de les fronteres a l’ús, l’augment dels fluxos migratoris i avala que uns per altres, tots plegats, som ciutadans del món, d’un món en moviment constant que cal redefinir. Al remat, apàtrides induïts per les circumstàncies o per voluntat pròpia, que de tot hi ha, un escenari cada cop més freqüent que reverteix directament en els llocs d’eixida o d’arribada, en què les banderes i els símbols abans distintius i inamovibles d’un altre modus vivendi en desús van perdent paulatinament tot significat fins diluir – se i desaparèixer. Temps al temps.

Particularment, no renegue d’allà on vinc, en el fons potser ningú ho faça, no hi ha tampoc per què quan no decidirem nàixer on nasquérem ni som tan amos dels nostres destins com creiem, però sí que és cert que qui es veu obligat a marxar va relativitzant la transcendència de tot el que l’envolta, d’allò bo i del que no ho és tant.

Uns per altres anem fugint per a retrobar – nos a sí mateixos, la qüestió és cap on en aquest panorama d’incertesa creixent en que cal replantejar – s’ho quasi tot.