30.000 persones han perdut la vida per haver entrat
>a Europa

>

Cal un debat valent i lliure
de populismes xenòfobs

Sí, fa molt fred en mans de màfies sense escrúpols que s’aprofiten de la pobresa, de lleis d’estrangeria que aixequen barreres físiques i burocràtiques contra el dret a la lliure circulació, i gela també al costat d’aquells que no saben o no volen veure un ésser humà en la pell del que ha vingut a la recerca, com tothom, d’una existència digna. Ajo Loba Dieme, nascut a Ziguinchor (Senegal), amb estudis de dret i casat amb una catalana, ha trobat la metàfora perfecta per situar l’espectador en la crua realitat, transmesa en el film pels seus compatriotes Oumar, Hassan, Falou, Malang, Mammadou, Souleymane i Moussa, tots ells, si més no, supervivents d’un viatge que en els darrers anys està omplint deserts i aigües de cadàvers anònims, de gent que no arriba a la destinació ni torna a casa, i ningú no sap ni sabrà mai on i en quines circumstàncies s’ha perdut per sempre més: a les 8.000 persones ofegades davant de Lampedusa en les últimes dues dècades, hi podríem afegir les 20.000 que, segons dades del VII Congrés Sobre Migracions Internacionals (Bilbao, 2012), han mort a les costes d’Andalusia i les Canàries des que el 1988 es va produir el primer naufragi documentat d’una embarcació davant de Tarifa. I segur que quedaríem curts.

Quotidianes lampeduses d’homes, dones i nens davant la indiferència i el cinisme –funerals d’estat per als morts i 5.000 euros de multa per als vius?– d’unes autoritats europees obligades ara a sortir a la foto i potser a obrir un debat seriós, valent i lliure de populismes xenòfobs que assumeixi, entre altres qüestions, la prioritat d’intentar posar fi a la sagnia.

Somnis trencats pot contribuir amb l’autenticitat i la força dels seus testimonis a plantejar aquest debat, a comprendre els factors d’expulsió de generacions de joves de la seva terra, els riscos amb què s’enfronten durant el trajecte i la rebuda que, generalment, se’ls dispensa quan aconsegueixen trepitjar un país que per a ells no deixa de ser ric. Val a dir que el títol no enganya. Que la legítima esperança d’una vida millor es torna sovint desesperació en vista de les escasses possibilitats de regularització administrativa i de trobar feina pensant en les necessitats de la família, que mai no deixen enrere.

Amb guió de Montse Bosch, Martí Coromina i Fabiola Mora, és una iniciativa del Consell Local de Cooperació de Vic, que ha tingut el suport de la Diputació de Barcelona i de l’Agència Catalana de Cooperació al Desenvolupament (ACCD) i que es proposa un doble objectiu de sensibilització: per una banda, la població catalana sobre la creixent magnitud d’aquest drama humà, i per l’altra, la població senegalesa, perquè no s’escolti cants de sirena i pugui orientar les seves expectatives immigratòries amb coneixement de causa. A la vegada, en el documental es fa referència a les potencialitats de projectes que aporten recursos amb un gran esforç de planificació per proporcionar oportunitats en els països d’origen i avançar en el seu desenvolupament (vegeu crònica a part).