Quan u decideix marxar fora perquè les condicions que es donen a casa no són òptimes per al seu desenvolupament professional, ni, malauradament, tampoc ho seran a curt ni mig terminis, un cúmul de circumstàncies fan que la decisió presa adquirisca tints diversos depenent del bagatge que es vaja a deixar a l’espatlla. En tot cas, pèrdues que, en fer la maleta, es porten damunt com una mena de penitència afegida al calvari de partir a terra estranya, adés, ara i sempre.

En el mateix moment de decidir mentalment, en silenci i conscientment, amargament sempre, posar terra enmig durant un temps indefinit i deixar de costat tot allò que durant tants anys ha format part de u, des de l’aire que respira fins els colors de la terra que abandona, les responsabilitats —alhora que un sentiment de culpa difícilment explicable que constreny de dalt a baix— van acumulant – se sense solució de continuïtat: la família, els amics, les estimes, els coneguts, les petites i grans coses de la quotidianitat… Moments agredolços en què es barregen l’oportunitat (de vegades única) d’anar – se’n amb tot allò que, consegüentment, es perd en el pou irremeiable del temps i la distància… i que mai més es recupera.

L’encreuada està servida i les contradiccions també en l’escenari personal que cadascú habita depenent del rol que juga en l’obra que interpreta, però en tots el casos la balança comença a sumar més pèrdues que assoliments, sobretot si la vida es tenia si no feta sí mínimament traçada.

Al remat, és la sensació interna i intransferible de qui emigra perquè la vida corre veritable perill o perquè no té cabuda en la societat de què ha format part, que és una altra forma d’escapar dels altres. I escriu aquestes línies qui treballà amb immigrants de tota mena i condició i procurava fer – se constantment una composició d’idees del seu pelegrinatge enlloc, sobretot en tractar amb adolescents.

No és fàcil emigrar, ser immigrant malgrat que la nova terra d’acollida et reba amb els braços oberts, com aquell que diu. No ho és perquè en tot moment, com a perenne espasa de Dàmocles, ets conscient del que deixes al darrere i que dia que passa dia que no torna per més que intentes revertir – ho internament i inútilment auto convèncer – te.

És ara, amb tota l’amplitud, quan assaboreix, lentament i en soledat, el mateix beuratge que aquells amb qui vaig conviure tant de temps des de la barrera que proporciona un treball segur i la proximitat i afecte dels teus. D’ells i de tants i tants conciutadans forans que intenten obrir – se pas com bonament poden i els deixen, que eixa és una altra. Una sensació que cadascú suporta depenent de la seua personalitat, serenitat i les metes que espera aconseguir. Només que expectatives.

En tot cas, en aquest context el dolor no té pàtria sinó que està nodrit d’un teixit de persones a les que s’enyora i no es deixa de demanar disculpes per haver hagut de deixar – les i no poder recuperar el temps perdut que la distància i el temps, inexorables, marquen. Una odissea permanent en què com Ulisses redivius, uns per altres, desitgem que les nostres Penèlopes de torn, els nostres, no deixen de fer i desfer la tela de l’esperança a l’espera de temps millors.