L’any 1997, des de la Fundació Ser.Gi, es va realitzar un estudi per tal de poder avaluar i tenir dades fiables sobre la situació d’exclusió que vivia el col·lectiu immigrat de les comarques gironines a l’hora d’accedir a l’habitatge. Aquell estudi va servir per constatar les hipòtesis de discriminació dels immigrats a l’hora d’accedir a un habitatge de lloguer que ja teníem i que ja ens havien fet actuar en casos puntuals amb alguna agència immobiliària; ens va servir, també, per analitzar possibles actuacions a realitzar (algunes inspirades en projectes ja existents en altres ciutats de Catalunya, l’Estat espanyol i d’altres estats europeus). D’altra banda, ens va servir per constatar un fet molt important: la situació d’exclusió en l’accés a l’habitatge que vivien els immigrats s’estava estenent entre d’altres col·lectius com els joves amb situacions laborals precàries, les famílies monoparentals i la gent gran. En aquell moment, doncs, ens vam posar a treballar en el disseny del projecte Hàbitat per l’accés i el manteniment de l’habitatge de la població en risc d’exclusió. Enteníem i seguim entenent que l’habitatge és un element vertebrador de la vida de les persones, tant en els aspectes més personals i intrafamiliars com en els socials. L’habitatge és la nostra llar, és l’espai vital on es forgen les nostres relacions familiars, però també és el nostre punt de referència cap a l’exterior, les nostres relacions socials, els espais de socialització d’infants, joves especialment, però també dels adults.

Sí, un cop més, la fundació va ser capdavantera a tirar endavant un projecte per donar resposta a una situació que en aquell moment emergia, però que van fer falta uns quants anys i la pèrdua de la llar de moltes famílies perquè bona part de la societat, les institucions, els poders públics i els polítics s’adonessin de la dimensió del problema i comencessin a actuar.

L’estratègia era clara: si hi havia habitatges suficients, molts d’aquests estaven buits i hi havia persones en recerca d’un habitatge digne i assequible, calia establir vies de relació, de diàleg, de negociació per tal de tornar a posar en sintonia l’equilibri entre aquests béns existents i els seus beneficiaris. En definitiva, calia fer de mitjancer entre les parts per trobar una relació beneficiosa per a tots, en un context de justícia, de dret i, per què no, també de solidaritat. Doncs això és el que es va fer des d’aquest projecte, una tasca de mediació. Una tasca que encara es fa ara, amb l’evolució conseqüent amb el canvis que s’han provocat.

Sí, mediació, aquesta ha estat l’estratègia constant de la fundació en gran part de les seves actuacions. Una estratègia que ens posa en un segon pla, donant protagonisme, apoderant les parts en conflicte per ajudar – les a trobar les vies de diàleg, els contextos de respecte i reconeixement que els permetin arribar a acords ferms.

Fa quasi 15 anys encapçalava un article al Punt Diari amb el mateix títol, per denunciar la situació d’exclusió que vivien alguns col·lectius a l’hora d’accedir a un habitatge. Desgraciadament avui encara és perfectament vigent, ampliable a totes les persones que han estat víctimes d’un sistema financer injust que els ha fet creure en la propietat privada de l’habitatge per acabar arruïnant – les i fent – los perdre no solament l’habitatge sinó que ha disminuït la seva dignitat humana, abocant – les al carrer, al desconsol i a la pobresa.

Sí, aquesta ha estat i serà la tasca que ha fet i seguirà fent la Fundació Ser.Gi en l’habitatge i en tot allò que aboca a l’exclusió de les persones: recerca, acció i denúncia. Aquesta és la manera que tenim d’entendre la pedagogia social a la fundació.